“La idiosincràsia espanyola és suïcida”

Entrevista a Albert Pont. Per Nuria Orriols. 

Serè i tranquil. Arriba i s’asseu a la butaca apunt per respondre el que faci falta, segur de si mateix ho té tot calculat, mesurat, estudiat (…) té el procés al cap. Escriure per ordenar el pensament, aquest ha estat el motiu del seu llibre “Delenda est Hispania”, una reflexió sobre tot el que cal saber a l’hora d’iniciar el procés d’independència del nostre país. M’explica que ens cal saber que tenim un as paradoxal a la màniga: els fonaments jurídics del que és Espanya. Després de navegar des dels Decrets de Nova Planta a la porta de la nostra emancipació, descobrim que les conseqüències jurídiques de la secessió de Catalunya són l’esfondrament de l’Estat espanyol. “Algú ho havia d’explicar” em diu. Alea Iacta Est.

Comencem pel principi, traslladem-nos l’any 1714, el Principat de Catalunya queda en bàndol perdedor al final de la guerra de Successió i Felip V imposa el Decret de Nova Planta. Què suposa això per Catalunya?

La supressió de la seva sobirania (…). M’explico, abans de Felip V la monarquia hispànica, nascuda amb el casament dels reis catòlics, estava formada per la Corona cataloaragonesa i el Regne de Castella. Cadascuna d’aquestes entitats gaudien de les seves pròpies regles, les constitucions catalanes en el nostre cas, i eren entitats sobiranes reconegudes internacionalment per separat, les seves relacions es subscrivien al dret internacional. Per tant, en aquella època el Principat de Catalunya era un subjecte polític sobirà i així ho constaten els tractats diplomàtics de l’època. Amb el Decret de Nova Planta es produeix la supressió il·lícita de la nostra sobirania.

Aquest és l’orígen de l’Espanya actual?

Sí, l’Espanya que coneixem ara és el resultat de l’annexió il·legal del Principat de Catalunya al Regne de  Castella.

Perquè parla d’il·legalitat?

Perquè aquesta annexió va suprimir unilateralment la nostra sobirania, va incomplir el testament de Carles IV, el jurament de les constitucions catalanes que va fer el mateix Felip V abans de la Guerra de Successió i l’article XIII del Tractat d’Utrecht (…) en cadascun d’aquests acords hi constava el respecte a les Constitucions catalanes un cop el borbó sigués monarca.

Per tant, si el poble català exerceix el dret a l’autodeterminació i decideix ser lliure, estaríem parlant d’una secessió en forma de restitució de sobirania? Exacte. La conseqüència de l’independència de Catalunya no és la creació d’una sobirania nova al món sinó, la restitució d’una sobirania històrica adaptada al segle XXI.

I això quins efectes té? (…) significa, per exemple, que no se’ns aplicaria el principi de tabula rasa lligat al dret a l’autodeterminació? Sí, podria ser una de les conseqüències. Aquest principi va ser un mecanisme establert per les Nacions Unides en el marc de la desconolització, ja que es va vincular el dret a l’autodeterminació amb el desenvolupament econòmic dels pobles (pels pactes de les Nacions Unides l’any 1966).

Per què? M’explico: per assegurar la viabilitat de les antigues colònies (la majoria extractives), la comunitat internacional va creure convenient que aquests nous estats neixéssin “nèts” d’obligacions i deures amb tercers, és a dir, que no estiguéssin condicionats pels acords que la Metròpolis havia contractat en nom seu i en perjudici dels seus interessos.

(…) Per tant, sinó se’ns aplica aquest principi, Catalunya quedarà obligada pels tractats i relacions diplomàtiques que ara mateix té Espanya? Sí; és el que se’n diu principi de continuïtat dels tractats en dret internacional, establert per garantir la seguretat jurídica en les relacions internacionals. Seguint aquest principi, Catalunya estaria obligada a respectar tots els tractats internacionals signats per part de l’estat espanyol.

També en el cas de les organitzacions internacionals? No, els tractats constitutius d’organitzacions internacionals no es transmetrien directament a Catalunya, en aquest casos el nostre estat català haurà de demanar l’adhesió i complir els criteris establerts per accedir a ser membre d’aquestes organitzacions. En serien un exemple l’ingrés a la ONU, la OTAN etc.

La Unió Europea és considerada una organització internacional? La Unió Europea és un cas estrany: es va constituir com una organització internacional amb caràcter d’integració política, ja que el seu objectiu a llarg termini era un futur estat federal europeu. Podríem dir que la seva naturalesa jurídica és poc clara.

Per tant, podem dir que Catalunya quedaria fora de la UE un cop independent? No, perquè en els tractats constitutius de la UE no es preveu l’expulsió automàtica d’un territori que s’hagi secessionat d’un dels seus estats membres. Si existís un instrument d’aquest estil (cosa que va intentar l’estat espanyol i no se’n va sortir) seria un il·lícit internacional, ja que seria considerat com un càstig i violaria el principi de no ingerència establert a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. Pensa que en cas d’independència els estats només poden fer dues coses: reconèixer o no reconèixer el nou estat, però en cap cas poden aplicar mesures de coerció econòmica, política (…).

A més a més, no som els únics en aquesta situació a Europa no? Escòcia, Flandes, el nord d’Itàlia (…).Clar. Posem el cas que s’estableix un mecanisme d’expulsió automàtica en aquests casos i Flandes s’independitza.¿Què passa amb Brussel·les, seu de la unió i capital compartida de Flandes i Wallonia, queda automàticament fora de la Unió Europea? No té cap sentit.

Cert. El cas de Catalunya, Escòcia, i potser Flandes seran casos que s’hauran de negociar ad hoc o s’hauran d’introduir en els tractats de la Unió els mecanismes necessaris per fer gestionar aquestes situacions.

Anem a parlar d’Espanya ara. El seu llibre es titula “Delenda est Hispania”(…) “destruir Espanya”, i parla de restituir la nostra sobirania perduda el 1714.

En efecte. La independència de Catalunya no és la secessió d’una part del territori de l’Estat espanyol tal com defensa la majoria, sinó la restitució històrica d’una sobirania que gaudia de subjectivitat internacional i no tenia res a veure amb la Corona de Castella. Espanya ha creat en un ordenament jurídic basat en la negació de la nostra sobirania nacional anterior a 1714, de la nostra identitat, de la nostra història (…).

Per tant, vostè situa l’origen de l’Espanya actual en aquest punt? Sí. La historiografia oficial espanyola explica que l’acte constitutiu d’Espanya va ser el casament dels reis catòlics, però això no és així. El matrimoni entre Isabel i Ferran, no va suprimir la sobirania de les entitats històriques que formarien la Monarquia Hispànica, ni van crear una entitat sobirana nova, en aquell moment érem actors internacionals en tota regla. El que realment va “crear” el que ara és Espanya va ser el Drecret de Nova Planta; a través de l’eliminació per drecret de la sobirania de la Corona d’Aragó, i l’ampliació (unilateral) de la sobirania de Castella als territoris catalans.

Així doncs si Catalunya recupera la seva sobirania perduda, què en queda d’Espanya? No en queda res si ens cenyim estrictament als seus orígens.

Expliqui’s. Estem parlant de la dissolució de l’Estat Espanyol? Bé, anem a pams. Quan es va dissoldre la URSS la Federació Russa va considerar-se continuadora de la Unió Soviètica al·legant dos motius: primer perquè suposava el 74% del conjunt del territori, i segon perquè concentrava el 51% de la població. Per tant es va considerar que allò era el nucli dur de l’estat soviètic i que només ells en podien ser els continuadors.

En el cas d’Espanya, és veritat que la independència de Catalunya per si mateixa no significa la dissolució de l’Estat Espanyol, ja que Catalunya no té ni el pes econòmic, ni territorial ni demogràfic suficient; ara bé, quan jo parlo de dissolució no ho justifico en aquests termes.

Com ho justifica doncs? L’estat espanyol es constitueix a partir de comunitats autònomes jurídicament iguals. Catalunya ara és legalment el mateix subjecte jurídic que Extremadura, Andalúsia, Castella i Lleó, Astúries, Castella la Manxa (…), el que antigament era tot un territori anomenat Castella (…).

Continuï. Si tal com ha dit Catalunya restitueix la seva antiga sobirania, qui seria la continuadora de la personalitat jurídica d’Espanya? Hauria de ser l’antic territori de Castella? Sí, i aquí rau la clau. La voluntat espanyola de negar la nostra diferència, ha desmembrat el que era el territori i l’ADN de Castella en comunitats autònomes jurídicament iguals, la qual cosa fa que cap de les comunitats actuals tingui prou volum econòmic, territorial i demogràfic per continuar la personalitat jurídica del que ara és Espanya.

Han construït l’escenari per autodestruir-se? Sí, la idiosincràsia espanyola és suïcida. A més a més, pensa que si qualsevol de les comunitats actuals volgués ser continuadora del que ara és Espanya, per exemple la Comunitat de Madrid, s’hauria de confederar o federar amb la resta de comunitats autònomes per constatar la unitat de l’Estat. Però (…) ¿què passa? doncs que ells mateixos van prohibir aquesta possibilitat a la Constitució pensant en evitar la federació dels territoris dels Països Catalans.

L’estratègia se’ls ha girat en contra? Efectivament. Les seves ànsies d’unitat i de negar el que som han provocat que quan arribi el dia de restituir la nostra sobirania, a través d’un procés democràtic i legítim, Espanya s’enfonsi.