La tendència prohibicionista que existia entorn el món de les drogues mica en mica es va suavitzant arreu del món. “Si no puedes con el enemigo, únete a él”. No és el cas d’Espanya, però, que va en contra de la tendència mundial que advoca per despenalitzar o legalitzar el consum de marihuana. Per això, el govern està endurint les sancions mínimes per possessió de droga i opta per multar amb la mateixa quantia els cultius privats de cànnabis.
Enmig d’aquest panorama, però, els clubs per a fumar continuen proliferant arreu del territori nacional, si bé tenen una presència destacada a Catalunya i el País Basc, comunitats que aglutinen la majoria de tals grups de fumadors de cànnabis.
En concret, a Barcelona es calcula que hi ha uns 200 clubs, i 200 més a la resta de Catalunya, fent un total de 165.000 associats a la Comunitat Autònoma. El Departament de Salut, però, es mostra contrari a la no regulació perquè consideren que això és un risc. Per la seva banda, al País Basc hi ha unes 77 associacions legalment inscrites a Euskadi, que agrupen uns 10.000 socis malgrat que es calcula que a la Comunitat Autònoma hi ha més de 100.000 consumidors habituals.
I tu, havies sentit a parlar d’aquests clubs de fumadors de marihuana? Saps què són? Es tracta d’unes associacions inscrites en el registre prèvia aprovació dels seus estatuts per la Generalitat, que paguen els seus impostos, i que agrupen a gent que, previ pagament de les quotes de l’associació, compra i fuma generalment en les instal·lacions de l’associació de cànnabis que ha auto-cultivat la substància. A primera vista podria semblar que és delicte però al tractar-se d’autoconsum i auto-cultiu l’activitat queda extramurs de la jurisdicció penal perquè no hi ha comercialització. O dit en altres paraules, com que no hi ha tràfic, no hi ha delicte. Alguns, però, consideren que és un terreny pantanós que en algunes ocasions pot està al llimbs del delicte doncs l’article 368 del Codi Penal penalitza als qui “ejecuten actos de cultivo, elaboración o tráfico, o de otro modo promuevan, favorezcan o faciliten el consumo ilegal de drogas tóxicas, estupefacientes o sustancias psicotrópicas, o las posean con aquellos fines”. Els detractors de l’existència dels clubs argumenten que sota l’empara de l’associació efectivament s’estan duent a terme autèntiques compravendes de drogues.
En qualsevol cas, però, els clubs pretenen la regulació del sector i utilitzen com a argument clau que tal fet suposaria l’eliminació del mercat negre que existeix entorn el cànnabis doncs “on hi ha un club social [de cànnabis] no hi ha delinqüència ni tripijoc”. El seu objectiu és “acabar amb les màfies i afavorir el consum col·lectiu de forma moderada i terapèutica”, segons paraules de Martín Barriuso, president de l’associació Pannagh. Expliquen també que si es legalitzés el sector hi hauria més control. Així ho demostra el fet que per a un menor d’edat és més fàcil comprar una pastilla d’èxtasis que alcohol o barbitúrics perquè aquests dos últims, al ser productes regulats, estan vedats als menors de 18 anys.
I per tal de regular el sector caldria estipular els requisits, drets i deures de les associacions, el nombre màxim de socis, les edats que aquests últims han de tenir, la quantia màxima que poden comprar, la quantitat màxima que es pot cultivar, les condicions dels locals, els horaris, etc.
Molts veuen en aquests clubs un negoci rodó perquè els ingressos són notables i les despeses gens desmesurades: lloguers, nòmines, activitats culturals… Per a l’Estat, però, això és un problema perquè es pot controlar poc el diner que aquests clubs gestionen ja que el cultiu no està regulat. I precisament aquesta llacuna unit als ingressos que aquesta activitat genera ha propiciat que molts traficants de drogues s’introdueixin al sector, quelcom que es veu amb mal ulls per les associacions de cànnabis perquè òbviament aquestes màfies posen més difícil que des de l’Estat es consideri la seva petició de despenalització.
Als Estats Units, hi ha 21 Estats que permeten la marihuana medicinal i altres com el Colorado que permeten cultivar fins a 6 plantes en una casa i vendre 28 grams per a ús recreatiu.
A Portugal, el cas més extrem, es va despenalitzar a l’any 2001 la possessió de tota droga i 13 anys després el model es considera un èxit doncs el país no es troba a la llista dels més consumidors de cànnabis de la Unió Europea.