Per Albert Noguer.
L’any 2000, Catalunya va ser la primera comunitat autònoma en regular, específicament, un àmbit controvertit; el dret d’informació i el respecte a l’autonomia del pacient en l’àmbit sanitari. Arran d’aquesta novetat legislativa, totes les altres Comunitats s’han unit a regular aquest àmbit tan polèmic que ratlla la divisió molt sovint fragmentària entre la bioètica i el Dret.
Diverses són les lleis aplicables en aquest supòsit tan delicat. D’una banda hi ha la Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent a la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica i, de l’altra, la llei estatal posterior, que es cristal·litza en la Llei 41/2002, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i dels drets i obligacions en matèria d’informació i documentació, que és una còpia de la legislació catalana. Aquest breu recull legislatiu estableix, d’una vegada per totes, quins drets tenen els pacients en situacions sanitàries, sobretot les extremes i delicades.
Potser un dels punts més importants és l’article 2 de la Llei 21/2000, on s’estableix, de manera legal, que “els pacients tenen dret a conèixer tota la informació obtinguda sobre la seva salut, respectant en tot cas si no vol ser informat”. És a dir, és important destacar que el pacient podrà exigir que li expliquin tot allò relacionat amb la seva salut fins i tot si s’hi nega la seva família. Evidentment, la informació ha de ser verídica, com diu l’article 2.2 de dita llei i s’ha de proporcionar d’una manera comprensible i adequada, per tal que el pacient sigui autònom i pugui escollir lliurement allò que vol (o no) fer.
Aquesta explicació té una excepció, recollida a l’article 3 de la Llei 21/2000 on s’estableix que “si el pacient, a criteri del metge, no és competent per entendre l’informació, perquè es troba en un estat físic o psíquic que no li permet fer càrrec de la seva situació, s’informarà als familiars.” Aquesta és una via legislativa molt utilitzada pels professionals en casos extrems, on la informació que se li donarà al pacient és massa greu que, de cap de les maneres, podria assumir. Aquests són els casos en els que el metge informa primer als familiars i després, si escau, als pacients.
Un altre aspecte important, de la legislació, és el respecte a l’autonomia del pacient, arribant fins i tot, com veurem, a novetats legislatives d’última generació i d’enorme polèmica amb el document de voluntats anticipades, com més endavant veurem.
D’una banda, l’article 6 exigeix que, per a qualsevol intervenció en l’àmbit de la salut, cal el consentiment específic i lliure del pacient, havent de ser aquest escrit quan la intervenció recau sobre intervencions quirúrgiques, procediments invasius o quan, en general, poden comportar algun risc. A més, caldrà que aquest consentiment sigui posterior a que els professionals sanitaris li hagin aportat informació verídica de la intervenció. També val a dir, segons l’article 6.4, que el pacient podrà revocar el seu consentiment en qualsevol cas i tot moment.
Hi ha casos previstos i taxats en els que no cal consentiment. Un d’ells, d’acord amb l’article 7 és “quan hi ha risc per la salut pública” o quan “el pacient està en una situació de risc immediat i greu i quan no sigui possible aconseguir una autorització d’un familiar o persona propera”.
També sobre el consentiment del pacient s’atorga per substitució; és a dir, el dona un tercer. Aquests casos són a la família quan, “a criteri del metge, el malalt no és competent pel seu estat físic o psíquic que no li permeten fer-se càrrec de la situació.” En els casos dels infants, si aquests són menors de 12 anys, la legislació entén que el consentiment l’haurà de donar els seus pares o tutors però, si el pacient és major de setze anys, aquest és l’encarregat de donar el seu consentiment, estant els pares exclosos (article 7.2).
Com a últim punt cal anomenar el famós document de voluntats anticipades. Segons la legislació, en concret l’article 8.1 de la Llei 21/2000, la voluntat anticipada “és el document, adreçat al metge responsable, en el qual una persona major d’edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, expressa les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que concorrin no li permetin d’expressar personalment la seva voluntat.”. Aquest document de voluntat anticipades es regula, en part, en el Decret 175/2002, pel qual es regula el Registre de Voluntats Anticipades. Aquest document principalment s’utilitza generalment per demanar un procés digne de la mort, dret de nova generació reconegut a l’article 20 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Aquestes voluntats anticipades s’han de formalitzar davant de notari o davant tres testimonis major d’edat i amb plena capacitat d’obrar sempre i quan, dos d’ells, no tinguin relació de parentiu fins al segon grau ni estar relacionats per relació patrimonial amb l’atorgant. Aquesta limitació es plausible i lògica, doncs encara que sembli dur el legislador busca evitar que els tres testimonis confirmin les voluntats anticipades amb dol, per així aprofitar-se econòmica o patrimonialment d’una eventual mort.
D’acord també amb l’article 8.1 de la Llei 21/2000, “no es poden tenir en compte les voluntats anticipades que incorporin previsions contràries a l’ordenament jurídic o a la bona pràctica clínica”.
En definitiva, aquesta regulació obre un nou ventall legislatiu i reconeix uns drets en l’àmbit sanitari de nova generació. No obstant, part de la societat entén que aquests aspectes no poden estar, en cap cas, regulats sota llei, sinó que hauria de ser el metge, en tot moment, qui decidís el procés i informació que ha de rebre el seu pacient.
Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent a la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica, adjuntada a continuació en pdf.
