La consciència del perill d’explosió

Per Pol Rubio.

El cas Dívar continua portant cua.

Els arguments del president del CGPJ trontollen de manera pública. En concret, dos Ajuntaments del propi PP a Andalusia han posat en entredit la motivació d’aquests càrrecs.

Per una banda, el de Màlaga, que textualment, “no pot assegurar que les trobades es produïssin en les dates que senyala”. Aquestes corresponen, segons la versió de Dívar, a un interval de 4 dies entre el 3 i 7 de febrer de 2011 amb l’alcalde de la localitat, Francisco de la Torre, per tal de tractar l’urgent necessitat de configurar més jutjats mercantils, davant els nombrosos concursos de creditors i fallides de les empreses. Però, tot i que es reconeixen dues reunions entre els implicats, des de l’Ajuntament malagueny no es contrasta allò oficialment exposat. A més, en aquelles mateixes dates, els cinc vocals del CGPJ encarregats de la Comunitat Autònoma (Miguel Carmona, Manuel Torres Vela, Pío Aguirre, Antonio Dorado i Inmaculada Montalbán) van trobar-se amb el president de l’Audiència Provincial i afirmen no haver vist ni estat assabentats que també hi era seu president.

I per l’altra, tenim el viatge a Marbella durant els dies 24, 25, 26 i 27 de juny de 2011. Per assistir a un “acte oficial organitzat per l’Ajuntament” al qual havia estat convocat, i el qual l’alcaldessa Ángeles Muñoz no recorda. D’altra manera, aquesta sí va confirmar que es va trobar amb Dívar aquell estiu, però en un acte públic i deixant entreveure que no en les dates que ell afirma.

Però si bé el president del TS ha realitzat conductes sospitoses, no queden exempts de culpa els que l’envolten. El tinent fiscal del propi TS que va arxivar el seu cas, Juan José Martín Casallo, va admetre que Dívar podia realitzar estàncies de quatre dies per assistir exclusivament a un acte d’un parell d’hores, en base a la “càrrega” que comporta la condició que ostenta. Així mateix, els propis vocals que ara s’han encoratjat a plantar-li cara, eren conscients que el dia 6 de gener de 2012 Dívar va sopar a Port Banús, aquest cop sense acompanyant, i ho va presentar com una despesa protocol·lària.

Els valents són Margarita Robles, Félix Azón i la ja citada Inmaculada Montalbán, integrants de l’associació Jueces para la Democracia, que van instar, conjuntament amb el PSOE, que es recolza en la doctrina del TC, i IU; a que el nou enemic públic comparegui davant el Congrés dels Diputats i expliqui els motius de tants quantiosos càrrecs. Una iniciativa que el PP intenta frenar i que podria implicar que els socialistes acabin per portar l’assumpte davant el propi TC. I una petició, en aquest cas en nom d’IU, a la qual, per cert, sí ha accedit el seu amic i Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce.

I més enllà ha anat el partit encapçalat per Gaspar Llamazares, que ha demanat directament la seva dimissió ja que “existeixen motius suficients”. I és probable que la força que comanda Alfredo Pérez Rubalcaba s’acabi afegint, un cop esgoti la resta de vies menys gravoses.

Finalment, no menys sorprenent ha estat la reacció de Dívar. Si bé en la seva última aparició va mostrar-se seré i correcte i va dominar en tot moment la situació, en recents declaracions radiofòniques va deixar-se anar, dient que els vocals “facin el que vulguin” i reiterant que les despeses per les quals es discutia la seva responsabilitat, 12.996 euros, “són una misèria”.

Sens dubte, davant l’enorme i creixent sensació que comença a regnar el caos en la justícia espanyola, i que aquesta arrossega en la caiguda la política: el fet que el TS hagi recollit la documentació de la Fiscalia per estudiar la querella de l’associació Preeminencia del Derecho el podem considerar un indicador clar de la voluntat absolutament general de posar punt i final a aquesta empantanada història.