Com tots hem pogut comprovar d’un temps ençà la majoria de les cadenes de televisió han trobat una forma rentable de cobrir els espais de mínima audiència. Aquesta forma d’omplir hores en les que la gent dorm i no acostuma a tenir la televisió encesa és l’emissió dels anomenats Call TV, un tipus de concurs consistent en la resolució d’una endevinalla, un passatemps, endevinar un nom, un número, etc… Amb la obtenció d’una recompensa, normalment monetària, en cas de que la resposta sigui correcta.
S’estima que l’audiència d’aquest tipus de programes és de casi mig milió de persones de mitjana i la forma com es recapten els diners és mitjançant les trucades que els concursants efectuen a números de tarificació addicional pels que es paga entre un i dos euros el minut. La resolució 8 de juliol de 2009 sobre tarificació addicional va establir que les cadenes de televisió es troben obligades a informar sobre el nombre de trucades que ha rebut el programa durant la seva emissió per tal de que el concursant conegui les oportunitats reals de emportar-se el premi. Les sancions, però, poden anar des de la retirada del número de telèfon 806 a la cadena fins a multes que resulten insignificants per a la cadena en relació als beneficis, un negoci més que rentable si es té en compte el baix cost que suposen aquest tipus de Call TV. Per això, tot i la normativa, els espectadors segueixen arriscant-se sovint a ser estafats.
En aquests Call TV s’han comés diverses irregularitats com ara l’emissió de programes no emesos en directe i per tant, les trucades que duien a terme els telespectadors no podien ser premiades de cap forma; també s’han produït repeticions d’endevinalles a diferents programes amb solucions diferents, jocs amb varies respostes vàlides i només una acceptada pel presentador, modificacions dels enunciats durant el transcurs del concurs, entre d’altres.
El cas més conegut a Espanya de les anomenades estafes de Call TV és el cas ‘Telesierra’. L’any 2005 van ser detinguts quatre membres d’una mateixa família que eren propietaris de la televisió local Telesierra, acusats per l’estafa de cinc milions d’euros mitjançant números de tarificació addicional (806). El fals concurs mantenia als participants durant 30 minuts, que és el límit legal permès per a aquests telèfons de tarificació addicional. El concurs era emès a diferents hores i en tres canals de televisió diferents que depenien tots ells de la mateixa cadena.
Aquest cas és un dels pocs processos judicials que s’han portat endavant en aquest tipus d’irregularitats. Es va iniciar arrel de varies denúncies interposades per la Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) en resposta de nombroses reclamacions efectuades pels concursants estafats.
Un altre cas conegut es el d’un Call TV de la cadena de televisió “La Sexta” en que un concursant havia d’encertar dues proves que se li proposaven consistents en encertar un nom i desprès quatre lletres de l’abecedari que es trobaven ocultes dins d’un sobre. Al concursant, després d’encertar ambdues proves, tot i la sorpresa de la presentadora, se li va negar el premi de 60.000 euros que estava en joc al·legant que l’ordre de les lletres no era el mateix exacte que al sobre. El polèmic vídeo del programa va rebre més de 30.000 visites a Youtube. Després del rebombori que es va aixecar al voltant del tema, la productora va assegurar que es tractava d’un error humà de la presentadora, tot i que es veia clarament que aquesta estava rebent instruccions per l’auricular, i que, per suposat, el concursant rebria els diners.
Fins i tot, l’any 2009, el presentador Àngel Martín va criticar al programa en que participava, “Sé lo que hicisteis”, aquest tipus de programes i va demostrar que no són fiables i va recórrer a un professor universitari de l’assignatura de matemàtiques per tal de demostrar la seva teoria. Va mostrar vídeos de dos programes diferents emesos a dues cadenes diferents que buscaven ambdós la resposta a la mateixa equació escrita fins i tot amb la mateixa tipografia. Tot i això, les presentadores de cada un dels programes guardaven solucions diferents al sobre. El més curiós de tot, però, és que les dues respostes, tal i com va confirmar el professor universitari, eren correctes.
Tot i això, les associacions de consumidors afirmen no poder demostrar en la majoria de les ocasions l’existència d’un frau i en d’altres acostumen a tractar-se de “microfraus” d’uns 30 euros per afectat. Sumant tots els casos, els fraus podrien ser milionaris però no hi ha forma de comprovar-ho i, de forma individual, quan la quantia defraudada és important, les costes d’un procés judicial poden ser, amb freqüència, superiors al dany econòmic causat, raó per la que, tal vegada, no s’acostuma a denunciar aquest tipus d’estafes.
En tot cas, aquest tipus d’estafes mitjançant programes de televisió també s’han produït en d’altres països, com ara el cas de la maga Vanna Marchi a Itàlia. Aquesta dona va ser arrestada per estafar 33 milions d’euros als espectadors del seu programa des del que extorsionava a milions de persones per tal de vendre enganys. Marchi i els seus dos còmplices van ser acusats d’associació delictiva, estafa i altres delictes fiscals després de detectar-se una sèrie d’estafes telefòniques a través dels seus programes de televisió.
L’article 248 del Codi Penal tipifica el delicte d’estafa de la següent forma: “cometen estafa els que, amb ànim de lucre, utilitzin engany bastant per a produir error en un altre, induint-lo a realitzar un acte de disposició en perjudici propi o aliè”. D’altra banda, l’article 249 del Codi Penal estableix que “els reus d’estafa seran castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, si la quantia d’allò defraudat excedeix de 4000 euros”.
Segons això, es podria dir que els actes descrits anteriorment podrien inserir-se dins d’aquest supòsit tipificat com a estafa ja que es podria considerar que l’engany és suficient ja que les possibilitats en aquests tipus de situacions d’assolir el premi són nul·les i, per tant, l’expectativa de poder aconseguir una recompensa si s’encerta el joc proposat és falsa. En tot cas, es trobin o no aquests programes dins de la legalitat, el que si està clar és que abusen de la fona fe i la innocència dels telespectadors.
