Abans d’iniciar amb el gruix de l’anàlisi sobre l’eutanàsia, es procedirà a fer un breu incís més lèxic que jurídic doncs, què és l’eutanàsia? L’eutanàsia es pot separar en dues paraules provinents de la llengua grega per un costat “eu”, que significa “bo”, i per l’altre “thanatos”, és a dir, “mort” (la “bona mort”). La Reial Acadèmia de la llengua Espanyola entén per eutanàsia una “acció o omissió que, per a evitar patiments als pacients desemparats, accelera la seva mort amb el seu consentiment o sense ell”.
Des d’un punt de vista purament terminològic ha de fer-se esment dels dos grans blocs de categories d’eutanàsia: el primer bloc, en relació amb el consentiment del pacient; mentre que el segon bloc té relació amb quin és el mitjà emprat per a portar-la a terme.
En funció de si existeix o no el consentiment del pacient es pot parlar sobre eutanàsia voluntària, involuntària i no voluntària (Beauchamp, Tom L. & Davidson, Arnold; “The Definition of Euthanasia” [1979]): la primera és aquella que “s’executa amb el consentiment del pacient”, la segona és “la practicada contra la voluntat del pacient, que manifesta el seu desig de no morir” (també es pot anomenar cacotanàsia [“kakós” significa “dolenta”, és a dir, mort dolenta] o eutanàsia coactiva) i la tercera és aquella que “es practica no constant el consentiment del pacient, que no pot manifestar cap desig”. Remarcar el fet de que entre el segon tipus i el tercer existeix la principal diferència de que en l’eutanàsia involuntària existeix el desig exprés del pacient de no morir, mentre que en la no voluntària, el pacient no pot manifestar la seva voluntat de si desitja o no morir.
En relació amb el procediment emprat, sent aplicables cumulativament aquest criteri i l’anterior, es pot distingir entre eutanàsia activa i passiva (Rachels, James; “Active and Passive Euthanasia”, publicat al The New England Journal of Medicine, de 9 de gener; volum 292, pàgines 78-80); quatre paràgrafs abans de la finalització de l’article es pot llegir que “The important difference between active and passive euthanasia is that, in passive euthanasia, the doctor does not do anything to bring about the patient’s death. The doctor does nothing, and the patient dies of whatever ills already afflict him. In active euthanasia, however, the doctor does something to bring about the patient’s death: he kills him. The doctor who gives the patient with cancer a lethal injection has himself caused his patient’s death; whereas if he merely ceases treatment, the cancer is the cause of the death” (traducció: “La diferència més important entre l’eutanàsia activa i la passiva és que, en l’eutanàsia passiva, el doctor no fa res per causar la mort del pacient. El doctor no fa res, i el pacient mor de la malaltia que patia. En l’eutanàsia activa, el doctor fa alguna cosa que porta el pacient a la mort: el mata. El doctor és qui dóna al pacient amb càncer la injecció letal causant la mort del pacient: mentre que si simplement posa fi al tractament, el càncer és la causa de la mort”).
És necessari fer un breu incís en el concepte d’acarnissament o obstinació terapèutica o mèdica (o distanàsia, “dis” significa “dolenta”; és a dir, mala mort), concepte que es pot definir com “aquelles pràctiques mèdiques amb pretensions diagnòstiques o terapèutiques que no beneficien realment al malalt i li provoquen un patiment innecessari, generalment concorre juntament amb l’absència d’una adequada informació” (Dr. Álvaro Gándara del Castillo, President de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives “Encarnizamiento terapéutico y eutanasia”).
Com última qüestió a tractar a aquest article es parlarà de les repercussions penals de l’eutanàsia incloses dins l’article 143 de la Llei Orgànica 10/1995, del Codi Penal. En l’actualitat no es pot parlar d’una total despenalització de l’eutanàsia al nostre sistema legal doncs l’article 143.4 del Codi Penal preveu que “el que causés o cooperés activament amb actes necessaris i directes a la mort d’altri, per la petició expressa, seriosa i inequívoca d’aquest, en el cas de que la víctima patís una malaltia greu que conduís necessàriament a la seva mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar, serà castigat amb la pena inferior en un o dos graus a les senyalades als apartats 2 i 3 d’aquest article”, així doncs per tal de que s’apliqui la dita atenuant és necessari que es tracti d’eutanàsia voluntària doncs requereix “petició expressa, seriosa i inequívoca”. La petició és expressa quan el pacient diu amb les seves paraules que desitja morir, no quan s’infereix del seu comportament; la petició és seriosa quan el context en el que s’expressa aquest desig permet prendre en consideració aquestes paraules; i la petició és inequívoca quan les paraules expressades pel pacient no donen lloc a cap mena de dubte sobre el seu desig.
Els contextos en els que únicament podrà portar-se a terme l’eutanàsia són dos: “malaltia greu que condu(eixi) necessàriament a la seva mort” (el cas dels malalts terminals, aquells que pateixen una malaltia que sí o sí provocarà la mort del pacient) i quan “(aquesta malaltia) produís greus patiments permanents i difícils de suportar”.
És ben conegut l’actual debat sobre l’eutanàsia, existeixen tant arguments a favor com arguments en contra; però aquest no és el mitjà per a expressar opinions sobre l’eutanàsia, cadascú té la seva pròpia. Altrament, és necessari deixar dues preguntes a l’aire a tots els lectors: té cap relació amb la dignitat, el dret a poder decidir sobre la pròpia mort? És viure dignament el fet de trobar-se viu únicament per trobar-se connectat a una màquina que així ho fa? I si tot això ho relacionem amb la qüestió de l’acarnissament terapèutic, la segona pregunta hauria de plantejar-se de la següent manera: és viure dignament el fet de trobar-se viu únicament per trobar-se connectat a una màquina que així ho fa? I de ser afirmativa la resposta, això no implica incórrer en un cas d’acarnissament terapèutic?
