Com els béns públics i patrimonials, els béns comunals s’han tradicionalment concebut com béns de titularitat administrativa, però això és del tot fals. No tenen per finalitat satisfer les necessitats públiques, com els primers, ni formen part del patrimoni privat de l’Administració, com els segons.
Representen una categoria anacrònica derivada del Dret germànic, que no donava la mateixa importància a la propietat que el Dret romà, ergo no són propietat de cap persona jurídica sinó d’una determinada col·lectivitat que té la potestat per gaudir-los. Són, principalment, pastures on els veïns tenen dret a portar el bestiar. Però també es troben en altres registres com els horts familiars, cedits per l’extint Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari i registrats; el major bosc d’Espanya, entre Burgos i Soria, conegut com “Tierra de Pinares”; o l’aigua del citat llac.
Es tracta de béns inalienables, pel que l’Administració només s’encarrega de la seva administració, valgui la redundància. No existeixen gaires lleis que els regulin més enllà d’ordenances municipals amb participació pública i que recullen obligatòriament les normes tradicionalment observades. Són aprovades també per l’òrgan corresponent de la Comunitat Autònoma per l’article 95 del Reial Decret 1372/1986, de 13 de juny pel qual s’aprova el Reglament de Béns de les Entitats Locals. Un exemple seria l’ordenança realitzada per les Villes de Cuéllar i Coca, a la província de Segòvia, l’any 1449.
Però la importància que tenen avui en dia els béns comunals deriva del precedent històric. Ho eren, fins les amortitzacions liberals del segle XIX, moltes terres frontereres durant la Reconquesta de la Península Ibèrica. Aquesta figura jurídica va buscar potenciar sense gaires restriccions la repoblació i ocupació de les noves zones cristianes, l’usdefruit de les quals era gratuït. És a dir, dur a terme un procés de colonització conforme l’avenç militar, com succeí a la Vall de l’Ebre (Saragossa, Tortosa) durant la primera meitat del segle XII, tot i que la codificació d’aquesta especial categoria data d’un segle posterior, amb la uniformització normativa que significaren les Set Partides d’Alfons X.
Més d’un cop s’ha qüestionat si algunes ordenances respecten el principi d’igualtat, consagrat a l’article 14 de la Constitució Espanyola, però el Tribunal Suprem ha estat taxant al ratificar, en base al Costum com a font de Dret, les restriccions legals imposades, algunes de les quals arriben a exigir ser natural d’un indret.
Actualment, l’explotació de la majoria de béns comunals la duen a terme empreses mitjançant concessió, i els beneficis que generen s’integren al patrimoni dels Ajuntaments corresponents.
