El 26 de febrer d’aquest any, la revista catalana cafèambllet va emetre un vídeo (que es pot veure aquí) on denunciava una situació de poca transparència de les partides pressupostàries del Consorci Corporació de Salut del Maresme i la Selva, en les que es preveien, en els exercicis de varis anys, despeses destinades a la realització d’estudis i dictàmens (232.000 euros), atencions protocol·làries (82.000 euros) i altres despeses vàries (459.000 euros).
Totes aquestes despeses no s’han controlat per ningú, ja que la Intervenció General de Comptes no entra a analitzar les comptes que no tenen un dèficit, la corporació es nega a respondre, i el CatSalut (entitat que s’encarrega de transferir els fons públics a la corporació) tampoc controla a on es destinen els recursos, sinó que es limita a assegurar-se de que el servei sanitari s’adapta als termes del contracte.
Un dels afectats (el senyor Via) va presentar demanda, exercitant l’acció de danys i perjudicis en la vulneració del dret fonamental a l’honor (art. 18.1 Constitució). Els demandats van contestar justificant la possible intromissió en la llibertat d’expressió i informació (art. 20 Constitució). En concret, es condemna a la revista per l’expressió “gent com vostè, com Bagó, com Manté i tants altres que s’han enriquit a costa d’enfonsar la Sanitat”.
El conflicte entre ambdós drets ha generat una gran discussió, tan doctrinal com jurisprudencial, ja que és molt difícil decidir on està el límit d’un respecte de l’altre. Tot i així, existeix una jurisprudència pacífica respecte els criteris a seguir a l’hora de decidir si una actuació és extralimitada o no.
Es parteix de la base de que els drets a la llibertat d’informació i d’expressió, en general, tenen certa prevalença respecte al dret a l’honor, ja que funcionen com a garantia de la formació d’una opinió pública lliure. El dret a la informació consisteix en el dret a emetre idees, pensaments, o opinions, i a comunicar i rebre informació veraç – entesa com el resultat de certa diligència per contrastar la informació donada d’acord amb els paràmetres de la professió, encara que després sigui desmentida (tot i que, en paraules del Tribunal Suprem, en la sentència 511/2012, només és exigible la veracitat quan la informació insisteix en el descrèdit de la persona). El dret a la llibertat d’expressió té un abast major, ja que també engloba (a part del contingut del dret a la informació) la llibertat de emetre judicis, creences, pensaments, entre altres, de tipus subjectiu i personal, de caire més valoratiu. El propi TS diu que s’han de separar les dues llibertats, encara que sigui difícil, i fins i tot si concorren en un mateix article.
Serà davant la utilització de frases innecessàries, ofensives, que no tinguin relació amb el que s’està dient o del que s’està informant quan direm que hi ha hagut una intromissió il·legítima al dret a l’honor. No es pot inferir un dret a l’insult del dret a la llibertat d’expressió. Tanmateix, encara tractant-se d’expressions ofensives, es pot acceptar la seva no-intromissió en l’honor de la persona si es connecten amb la informació que es dóna o amb la situació política i social del moment.
La Magistrada, en aquest cas, entén que quan s’ha utilitzat l’expressió “gent com vosté, com Bagó, com Manté i tants altres que s’han enriquit a costa d’enfonsar la Sanitat” és en un terme exercit en el dret a la comunicació, i per tant, ha de comptar amb el requisit de ser mínimament veraç – com ja s’ha dit, haver realitzat diligentment les activitats d’obtenció d’informació per tal de poder contrastar les dades, segons els paràmetres de la professió. Com que, segons diu la sentència, no es compleix aquest requisit, ja que no s’aporta veracitat al fet que el demandant s’hagi enriquit a costa d’enfonsar la sanitat catalana, decideix que s’ha incorregut en una intromissió il·legítima segons la Llei Orgànica 1/1982, sobre Protecció Civil a l’Honor, a la Intimitat Personal i Familiar i a la Pròpia Imatge.
La decisió, sens dubte, és discutible. El requisit de la veracitat no s’estima present, tot i que es van aportar proves documentals que situaven al demandant com a integrant de diverses empreses gestores de la sanitat catalana, i tot l’article tractava de la corrupció que afecta presumptament a la sanitat catalana en raó a la opacitat de certes partides pressupostàries. A més, cal recalcar que la Fiscalia ha començat a investigar aquests fets degut a la denúncia feta per la revista.
Per altra banda, també es podria criticar el fet de situar l’expressió controvertida en l’àmbit de la llibertat d’informació, i no en la llibertat d’expressió. Es podria considerar un judici subjectiu que fa la revista, dins del marc reivindicatiu que engloba la notícia en si, i prenent com a consideració les dades contrastables aportades al respecte. D’aquesta manera, el comentari tindria un simple caràcter valoratiu i no vulneraria en cap moment el dret a l’honor, sinó que s’empararia completament en la llibertat d’expressió.
Com es pot observar, la col·lisió del dret a l’honor i la llibertat d’expressió pot admetre v
aris punts de vista, tots discutibles, però amb la doctrina actual resulta possible (en bastants casos) discernir quan hi ha hagut una vulneració del dret susceptible d’indemnització i quan no.
Per llegir la sentència, cliqueu aquí.
