Els contractes, en contraposició amb altres figures legals, necessita el consentiment de les parts que el signen per tal de que pugui tenir validesa contractual. Dit d’una altra manera, les parts s’obliguen voluntàriament, és a dir, són lliures de decidir si volen assumir una càrrega contractual o no. Aquesta idea es fonamenta en l’autonomia de la voluntat, recollida a l’article 1.255 del Codi Civil: “Els contractants poden establir els pactes, clàusules i condicions que tinguin per convenients, sempre que no sigui contràries a la llei, moral o ordre públic“.
Aquest vist-i-plau; és a dir, aquest consentiment pot ésser, però, que no sigui lliure. És a dir, que s’hagi forçat i que, per tant, en última instància, el contractant realment no volia comprometre’s contractualment. És a dir, el consentiment que s’ha donat està viciat. La jurisprudència i la legislació civil reconeix que pot haver-hi vici del consentiment quan hi ha error, dol i violència o intimidació (1.265 CC). Anem a pams.
L’error és la falsa representació mental de la realitat que vicia el procès i que, d’haver-se conegut totes les circumstàncies, el contractiant no ho hauria fet o hagues canviat alguna condició (DIEZ PICAZO). S’entèn que, per tal de que l’error invalidi el contracte, ha de recaure sobre un element essencial i vertebrador del contracte o sobre aquelles condicions que haguéssin portat a celebrar el contracte. També, però molt eventual i residualment, es pot invalidar un contracte per un error en la persona. La jurisprudència, però, entèn que no hi ha error invalidant quan és un error de càlcul, error sobre els motius del contracte, error sobre el valor etc…
La violència i intimidació també són invalidants. En primer lloc, la violència ha de produïr-se a un dels contractants i s’acompleix quan: “per arrancar el consentiment s’utilitza una força irresistible“. Aquesta violència pot ser tan física com psicològica. La intimidació, d’altra banda, és “inspirar, a un dels contractants, un temor racional i fonamentat sobre un mal inminent i greu a la seva persona, béns, a la persona o béns del seu cònjuge, descendents o ascendents“. Cal dir, entre altres, que la violència i intimidació han de ser creïbles i, a més, no poden consistir en l’exercici d’un dret legítim de l’altra part reconegut per l’ordenament jurídic.
En quant al dol, s’entèn produït quan “amb paraules o maquinacions insidioses, de l’altra part, és induït a l’altre a acceptar i celebrar el contracte sempre i quan, sense aquestes maquinacions o paraules, no l’hagues celebrat”. El dol, però, a la llum de l’article 1270 del Codi Civil ha de ser greu i no pas secundari o lleu. Cal dir, també, que el dol omissiu també té conseqüències legals en aquest àmbit ja que existeix el deure d’informació i de veracitat conforme les regles de la bona fe (STS 1 de desembre de 1986). El dol omissiu és ometre informació essencial, amb intenció, de que l’altra part no conegui tots els elements que té el negoci jurídic i que, de conèxier aquesta informació, no hagués celebrat el contracte.
Aquestes són, molt resumides, les circumstàncies que poden donar lloc a la anul·labilitat del contracte segons el 1.300 del Codi Civil. Aquesta acció, però, no invalida que si s’ha produit alguna lesió digna de ser valorada per la jurisdicció penal (p.ex. violència) pugui ser coneguda per aquesta.
1 comment