Després d’exposar la possibilitat d’un referèndum dins del marc legal estrictament espanyol, ara cal fer referència a l’opinió que van expressar els diferents ponents sobre les possibilitats que atorguen els altres marcs legals aplicables, l’europeu i l’internacional.
Dret de la Unió Europea:
El primer en exposar va ser Francesc De Carreras, que va determinar que la UE en els seus tractats d’adhesió no contempla la possibilitat que un territori secessionat de la resta de l’Estat pugui mantenir-se dintre d’aquell mateix tractat. És a dir, segons la seva interpretació de la legalitat europea, una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la UE i hauria de sotmetre’s al procés d’adhesió de nous estats de la UE complint tots els requisits polítics, econòmics i d’assumpció del bagatge europeu, requerint a més la votació per unanimitat de tots els membres. De Carreras va concloure que per tant, seria un procés llarg de 4 a 5 anys on Catalunya restaria fora de la zona d’integració europea, tot i que es podrien signar alguns acords paral·lels com ja passa amb altres països que tot i no formar part de la UE, estan inclosos en el Tractat de Schenguen de lliure circulació de mercaderies, per exemple.
A continuació va començar la seva ponència Hector López Bofill, que des d’una perspectiva més favorable a la independència de Catalunya, va apuntar que la decisió sobre la continuïtat de Catalunya dintre de la UE dependria bàsicament del procediment seguit per arribar a l’autodeterminació. Va determinar que hi ha tres maneres possibles per fer-ho: la constitucional consistint en reformar la Constitució per permetre el referèndum (explicat a la primera part d’aquest article), la inconstitucional a través de la declaració unilateral d’independència i la inconstitucional moderada consistent en la celebració d’un referèndum consultiu a Catalunya a través d’una llei orgànica proposada des de Catalunya amb el recolzament del Govern Central. Però segons la seva visió, si ens adherim a la constitucionalitat del procés sembla que la primera via, queda molt lluny de la realitat que ens envolta, i per tant, López Bofill no va dubtar a clarificar que la única via automàtica i possible actualment és la declaració unilateral d’independència, i es va recolzar en altres exemples històrics i recents, per exposar que no es tracta d’una decisió tan descabellada. Finalment, va recordar, que per tal que la UE no decidís excloure directament Catalunya, seria necessari haver intentat prèviament el consens amb Espanya de manera que de cara a la comunitat internacional, quedaria palesa aquesta voluntat democràtica del poble català (aplicant aquí el principi democràtic).
Tot i així va remarcar que encara que a dia d’avui és impossible afirmar amb seguretat què passaria amb Catalunya en el context europeu. López Bofill opina que, de la mateixa manera que es necessita una majoria unànime per deixar entrar a un país, es necessitaria la mateixa majoria per poder-lo expulsar; això és així, perquè a dia d’avui Catalunya comparteix una moneda, ciutadania i representació a nivell europeu i per tant, per tal de canviar això, seria necessari també un canvi als tractats constitutius que requeriria també la unanimitat, de manera que seria un procés que duraria anys, durant els quals, seria possible negociar amb Europa per evitar l’expulsió un cop reconeguts des de la comunitat internacional.
Finalment, va tancar el debat Alex Sáiz Arnáiz que va interpel·lar directament al professor López Bofill apuntant que l’expulsió d’un estat membre de la UE es reserva per aquells casos en que un estat es reputi antidemocràtic. Així que el mecanisme per deixar fora a Catalunya en cas de secessió no entraria dins d’aquest cas sinó simplement quedaria fora per no haver signat cap tractat d’adhesió. Tot i així, va coincidir en apuntar que si la independència s’hagués pactat potser podria evitar-se la sortida de la UE, de manera que hi hauria un període d’adaptació, seguit d’una conferència intergovernamental i la consegüent modificació dels tractats.
Dret internacional:
Per acabar de polir els seus arguments i interpretacions del dret vigent tots els ponents van realitzar una puntualització de com s’hauria d’aplicar el dret internacional.
Va obrir la ronda Francesc De Carreras, volent difuminar un mite sobre el dret d’autodeterminació, que va recordar que és un dret que es reserva i que es va crear exclusivament per facilitar el procediment d’independència de les antigues colònies que estaven sotmeses a una metròpoli i per casos de greus violacions dels drets fonamentals d’un col·lectiu (Resolució de l’Assamblea General de la ONU 2625). Per tant, va afirmar que per tal de que Catalunya pogués estar considerada com un estat es necessitaria el reconeixement dels altres estats perquè sinó tindria una sobirania limitada i no interessaria quedar en aquesta situació precària. Amb tot, va concloure que no es pot oblidar que caldria aplicar el Conveni de Viena de 1983 conforme el qual, en cas de secessió seria necessari realitzar la repartició de béns entre les dues parts (el deute públic,…).
A continuació Hector López Bofill va apel·lar al principi d’efectivitat (al que ja es referia indirectament De Carreras) segons el qual si es realitzés una declaració unilateral d’independència i els grans estats (Alemania, Xina, EEUU,…) ho reconeguessin animant als altres ha fer el mateix, es podria considerar Catalunya un estat sobirà i independent. A continuació va criticar que a l’actualitat sembla que a Catalunya se li exigeixen unes vies de legitimitat democràtica molt més elevades que les que mai s’han requerit a cap dels estats que s’han trobat en aquesta situació i que han declarat unilateralment la seva independència.
En última instància, va ser Alex Sáiz Arnáiz el que va agafar la paraula per connectar totes les idees que havien exposat els altres dos ponents i determinar que efectivament, en dret internacional no existeix una regulació sobre el procediment de secessió d’un estat i que l’al·lusió que es fa al dret d’autodeterminació és errònia pel seu fonament i per la interpretació que se n’ha fet des de les institucions internacionals.
També es va referir al supòsit de realitzar una declaració unilateral, determinant que efectivament no hi ha una font del dret internacional que ho reguli i que per això el que es fa és aplicar el principi d’efectivitat. Però va voler remarcar que tots els casos on s’ha optat per aquesta via es caracteritzen perquè els territoris secessionistes es trobaven en una situació d’anormalitat democràtica, així no serien bons exemples els casos de Rhodèsia, Kosovo, Eslovènia o Montenegro. És en aquest context en el que el Tribunal de Justícia de la Haia s’ha pronunciat dient que una declaració unilateral no vulnera el dret internacional, però com que en el cas de Catalunya hi ha una democràcia instaurada, no és possible assegurar que aquesta seria la mateixa conclusió a la que arribaria el TIJ. A més va recordar la jurisprudència del Tribunal Suprem del Canadà, segons la qual un estat que respecti els drets dels seus ciutadans té tot el dret de conservar la seva integritat territorial. El del Quebec seria l’únic cas que podria servir de precedent, en termes formatius, atenent a la situació en què es troba Catalunya avui en dia.
Un cop acabades les intervencions de cada ponent es va obrir un torn de preguntes on, des del públic, es va demanar com afectaria al principi d’efectivitat la figura del principi d’integritat territorial. Així els ponents van fer referència a l’Opinió Consultiva del TIJ sobre Kosovo de 2010, al paràgraf 80 on es determina que aquest principi actua com a programàtic en les relacions internacionals quan estableix “Así pues, el alcance del principio de integridad territorial se circunscribe al ámbito de las relaciones entre Estados” i que per tant sí que s’ha de tenir en compte per com afecta al principi d’efectivitat però que si es pot al·legar la via democràtica, el principi democràtic (que es desprèn de l’article 4 del Tractat de la Unió Europea) ja modula el principi d’integritat territorial entenent que s’ha respectat des de la comunitat internacional prèviament al reconeixement del nou estat.
