La sentència es divideix en dues parts. La primera, sobre el tema estrella: la qüestió de si el procediment d’execució hipotecari va en contra de la Directiva 93/13/CE, de 5 d’abril, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors; la segona, sobre el concepte de “desequilibri entre les parts” donat a l’art. 3.1 Directiva, en referència a tres clàusules (venciment anticipat, interessos de demora i de determinació unilateral per part del banc de l’import que es deu) del contracte de préstec amb garantia hipotecària del Sr. Aziz.
Respecte a la primera qüestió, cal començar explicant com funcionava el nostre sistema: una vegada començat el procediment d’execució hipotecari, el deutor només podia formular oposició en base a uns motius molt concrets: 1) extinció de la hipoteca o de l’obligació garantida (que produeixen, sobretot, pel pagament del deute); 2) error en la determinació de la quantitat exigible, quan el deute garantit sigui el saldo resultant del tancament d’un compte entre el banc i l’executat; i 3) l’existència d’una altra hipoteca inscrita amb anterioritat a l’executada (art. 695 de la Llei 1/2000, d’Enjudiciament Civil, o LEC).
La resta de possibles motius d’oposició – com ara les referents a les clàusules abusives del contracte – s’havien de ventilar per un procediment separat, en el tràmit del judici ordinari, però sense que aquest pugui afectar al procediment hipotecari (art. 698.1 LEC). La sentència d’aquest procediment només pot compensar a l’executat amb una indemnització de danys i perjudicis, i en cap cas podent adoptar cap mesura cautelar que no sigui la de retenir el preu d’adjudicació (encara que com és sabut, la majoria de subhastes es declaren desertes).
Per què aquesta legislació és contrària al Dret de la Unió?
El Tribunal, en la sentència del cas Banesto C-618/10 i VB Pénzügyi Lízing C-137/08, havia establert que existia el deure dels jutges de cada país d’apreciar d’ofici (és a dir, sense que l’altra part li demanés) l’existència o no de clàusules abusives. Aquesta doctrina obeeix a dos principis (recollits a l’art. 7 Directiva 93/13): equivalència i efectivitat. Ambdós limiten l’autonomia que té cada Estat membre per establir la seva pròpia regulació processal.
El primer estableix que la protecció que un ordenament confereix a una persona en uns tràmits determinats (com per exemple, el judici ordinari) ha de ser equivalent a tota la resta de tràmits, de manera que la protecció que intenta proporcionar la Directiva sigui efectiva en qualsevol instància i procediment. És obvi que aquest principi s’infringia en el procediment d’execució hipotecari, ja que no era possible entrar a examinar si el contracte contenia clàusules abusives.
El principi d’efectivitat consisteix en el deure de tot ordenament de no posar obstacles per invocar els drets que la Directiva 93/13 confereix al consumidor. En aquest cas, encara que el consumidor pugui iniciar un procediment ordinari separat i fer efectiu el control de les clàusules (amb una possible indemnització), no es podia suspendre cautelarment l’execució de la hipoteca ni fer res que la pogués impedir, i per tant el deutor sempre havia de suportar la pèrdua del seu habitatge – encara que de les clàusules abusives pogués derivar-se la nul·litat de l’execució i fins i tot del contracte de préstec.
Aquí és on es troba la ratio decidendi: tant el Tribunal com l’Advocada General Kokkot veuen que una indemnització de danys i perjudicis no és adequada, eficaç i suficient per protegir al consumidor de les clàusules abusives, sobretot quan el bé realitzat és l’habitatge familiar de l’afectat. Per tant el procediment és contrari a l’art. 7 de la Directiva.
Així doncs, s’obre la porta a que el jutge pugui entrar fins a cert punt en el fons del cas, i pugui arribar a anul·lar l’execució i el contracte, en casos en què hi hagi clàusules que afectin al nucli del mateix, com ara l’obligació de pagar els interessos o el principal. Ara bé, val a dir que aquests casos seran excepcionals, ja que normalment aquestes clàusules són les que es negocien més i per tant no són abusives, en tant el consumidor les coneixia.
Tot i així, mitjançant l’apreciació de certes clàusules com abusives, sí que podem trobar conseqüències notòries. Com s’ha dit, a la sentència es planteja una segona qüestió respecte a tres clàusules, però es limita a donar les pautes que han de seguir els jutges per decidir si són o no abusives.
En termes generals a tots els tipus de clàusules, el Tribunal i l’Advocada General diuen que s’han de tenir en compte una sèrie de variables: 1) Quines condicions marca la llei pel cas de no existir la clàusula controvertida; 2) La voluntat hipotètica de les parts – si, en cas de haver pogut dur a terme una negociació individual en condicions d’igualtat, no s’hagués pogut considerar de bona fe que el consumidor hagués acceptat la clàusula; 3) Les circumstàncies existents en el moment de celebració del contracte; i 4) L’annex de la Directiva, el qual conté una llista indicativa i no exhaustiva de clàusules susceptibles de ser abusives.
La primera és la de venciment anticipat, la qual dóna dret al banc a liquidar l’import total del deute només per l’impagament d’una quota. En aquests casos, el jutge haurà de decidir tenint en compte, a més del que s’ha dit, si l’incompliment és suficientment greu tenint en compte la duració del contracte (en aquest cas, més de 30 anys), si dit incompliment és referent a les obligacions principals, i si el dret nacional permet al consumidor posar “remei als efectes del venciment anticipat”. A aquests efectes, l’Advocada General va posar de relleu que existeix a l’art. 693.3 LEC la possibilitat d’evitar l’execució amb el pagament de les quotes vençudes fins la data.
També són sonades les clàusules respecte als interessos de demora. En el cas, l’interès és de més del 18%, el qual comença a meritar automàticament (el Codi Civil estableix que primer s’ha de fer un requeriment). Aquests interessos poden tenir dues finalitats: la de rescabalar al creditor del perjudici econòmic que li ocasiona el fet de que el deutor no pagui dins del termini; i la de dissuadir de pagar fora de termini. Aquesta es configuraria com una clàusula penal que faria incrementar el tipus a nivells alts. planteja més problemes, ja que si el el creditor gaudeix d’una garantia real (hipoteca), es pot estimar que no són necessaris més mètodes d’intimidació.
En el present cas, un interès del 18% és clarament un interès de demora que busca la dissuasió, i no el rescabalament. Com a referència, es pot prendre l’art. 20.4 de la Llei 16/2011, sobre el contractes de crèdit al consum, la qual estableix el màxim de 2,5 vegades l’interès legal del diner en casos de descobert en comptes bancàris (tal com posa de relleu l’Advocada General a les seves conclusions i el Tribunal). En el cas de declarar la clàusula com abusiva, podria aplicar-se l’art. 1108 del Codi Civil, l’interès legal solament, ja que la clàusula es tindria com a no posada.
L’última clàusula que es qüestiona davant el Tribunal és la de liquidació unilateral pel prestamista (banc) de l’import del deute, i és que a falta d’aquestes clàusules, el banc es veuria obligat a iniciar un procediment declaratiu per declarar quin és l’import exacte a pagar, i més endavant iniciar el procediment executiu. El Tribunal diu que per examinar si és abusiva, s’ha de veure en quina mesura presenta una “excepció a les normes aplicables a falta d’acord entre les parts”, i si examinant aquestes normes s’observa que la clàusula limita l’accés a la justícia i el dret de defensa.
Tot i això, no ha faltat qui ha posat de relleu el fet de que aquestes facilitats de les que gaudeixen les entitats de crèdit ha propiciat que les garanties hipotecàries tinguessin un valor més elevat, i que això repercutís en una major disponibilitat de les de les entitats a donar més crèdit i a un cost menor. Tot i això, no deixa de ser una sentència important i necessària en quant pot ajudar a anivellar en certa mesura la balança de les armes que disposen les dues parts, quelcom que la societat feia temps per la que protestava.
Cliqueu aquí per llegir la sentència, i aquí per llegir les conclusions de l’Advocat General.
1 comment