Ens els darrers dies els mitjans de comunicació han fet pública la polèmica interlocutòria de l’òrgan judicial de més elevada instància a Catalunya, el Tribunal Superior de Justícia, en la qual es diu que el fet de que els pares demanin l’escolarització en castellà del seu fill suposa que, aquest model, “ha d’adaptar-se a tota la classe o unitat escolar de la que forma part aquest alumne”.
H
an quedat palesos els dubtes interpretatius clars i flagrants que sorgeixen entorn d’aquesta frase i que no es sap si, com diu la Presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, simplement significa la implantació d’un sistema bilingüe a les aules catalanes; o, com la majoria de la població i coneixedors de la matèria que han estat preguntats pels mitjans de comunicació, una clara imposició tendent a canviar el model educatiu català. Aquesta sentència, malgrat això, no serà l’objecte d’anàlisi d’aquest article però sí que és corol·lari necessari del mateix.
Ahir, en el seu torn d’intervencions al Congrés dels Diputats, el diputat d’ERC, Joan Tardà, va iniciar la seva intervenció en clau clarament crítica davant aquest auto elaborat pel TSJ-Catalunya i, irònicament, va dir que segons el PP tot el que val per Catalunya també val per la resta de l’Estat, aleshores si un diputat reclama parlar la llengua catalana al Congrés, tots haurien de parlar-lo. Acte seguit, va iniciar el seu parlament que es veuria interromput per les crides a l’ordre que faria el President del Congrés, Jesús Posada, que, finalment, acabaria per expulsar-lo de la tribuna d’oradors per alterar l’ordre de la sala; el mateix succeiria amb la diputada Teresa Jordà i el diputat Alfred Bosch, ambdós de la mateixa força política.
La pregunta jurídica és saber quins foren els fonaments d’aquesta actuació per part de Jesús Posada.
El Reglament del Congrés dels Diputats, de 10 de febrer de 1982 (en endavant, RCD) és la norma que estructura el funcionament d’aquesta institució, representativa dels interessos dels ciutadans, que al seu Títol IV (de les disposicions generals de funcionament), capítol VIII (de la disciplina parlamentària), secció II regula les crides a la qüestió i a l’ordre, que seran l’objecte que estructurarà aquesta publicació.
L’article 102.2 RCD estableix, vagament, que “el President retirarà la paraula a l’orador al que hagués de fer una tercera crida a la qüestió a una mateixa intervenció”. Les crides a la qüestió procediran, en paraules de l’article 102.1 RCD, quan “estiguessin fora d’ella (de la qüestió), sigui per digressions estranyes al punt de que es tracti, ja per tornar al punt que s’estava discutint o votant”.
L’article següent (103 RCD) enllista les circumstàncies sota les quals, un orador, podrà ser cridat a l’ordre:
1. Quan proferissin paraules o conceptes ofensius al decòrum de la Cambra i dels seus membres, de les Institucions de l’Estat o de qualsevol altra persona o entitat.
2. Quan els seus discursos faltessin a allò establert per a la bona marxa de les deliberacions.
3. Quan amb interrupcions o de qualsevol altra forma alterin l’ordre de les sessions.
4. Quan, retirada la paraula a un orador, pretengués continuar fent ús d’ella.
Com el lector podrà veure, aquesta llista deixa a la lliure apreciació del President de la Cambra baixa la tria de la causa per la qual crida a l’ordre al diputat, en el cas de Tardà, Jordà i Bosch la causa podria adequar-se, a criteri del redactor, en la segona d’elles, doncs potser l’ús de la llengua catalana pot suposar una ralentització de la marxa de les deliberacions per la manca de coneixement del mateix per la gran majoria dels diputats que integren la cambra. Fins i tot, per la tercera causa in fine quan entengui que, amb l’expressió en llengua catalana, s’està adoptant una conducta que altera l’ordre de la sessió.
La qüestió procedimental que regula el RCD és a l’article 104.1 en el qual s’afirma que, “al diputat o orador que hagués estat cridat a l’ordre tres vegades seguides en una mateixa sessió, requerit la segona vegada amb la comunicació de les conseqüències d’una tercera crida, se li enretirarà en el seu cas, la paraula i el President, sens debat, li podrà imposar la sanció de no assistir a la resta de la sessió”. Sanció aquesta darrera que, com sabem, no els hi fou imposada, màxime, quan Alfred Bosch s’apropà al President de la cambra i li preguntà si l’havia expulsat de la tribuna o de l’escó, responent aquest últim que “de la tribuna”.
L
a darrera qüestió que fa falta matissar és que, durant la intervenció de Bosch, el President de la cambra ha reafirmat que la intervenció havia de fer-se en castellà perquè, l’ús de la llengua catalana, així com l’euskera, el gallec,… “estan prohibits pel Reglament”; seria interessant conèixer, com bé ha afirmat Bosch, on es troba aquesta prohibició al Reglament.
En conclusió, malgrat que les paraules del President Jesús Posada en relació amb la inexistent prohibició, al Reglament del Congrés, de parlar qualsevol llengua que no sigui al castellà que, a judici del redactor, hauria estat preferible parlar de que el Reglament no preveu l’ús de les llengües cooficials d’Espanya i que, per aquesta raó, l’ús del castellà és preferible; veiem que la conducta de Posada ha estat ajustada a dret, doncs ha aplicat el Reglament de forma estricta i no ha deixat lloc a cap llacuna, tret la de la prohibició lingüística.
