En el context del bloc sobre dret públic, dijous 18 a la tarda, en la primera de les sessions, s’ha parlat sobre la política d’integració de la UE.
Ana Terrón, exdiputada del Parlament Europeu, ha dedicat l’inici del seu temps en respondre la relació entre el mercat de treball i la immigració, la qual, assegura, no és prou profunda. I és que la gent vincula la immigració amb la possibilitat de trobar feina al país de destí. Per deduir aquest fet ha emmarcat l’evolució de les polítiques europees sobre la migració en els últims 30-40 anys. Així doncs, els primers desplaçaments de persones entre diferents estats van dur-se a terme als anys 70, i eren de disposició merament interna. El problema llavors era la qualificació d’aquests fluxos de treballadors, és a dir, assegurar-se que tinguessin la formació necessària per treballar al país destinatari sense causar-hi problemes. La situació va consolidar-se amb el Tractat d’Amsterdam de 1999, on s’assoleix l’espai Schengen com a dret originari. D’aquesta manera, ja a l’any 2000, amb el boom d’immigrants cap a Europa, la UE focalitza la seva atenció en els moviments d’origen extern; la comissió europea formalitzà aquest espai d’immigració de la UE amb l’objectiu d’apropar les legislacions nacionals dels diferents estats membres mitjançant mesures polítiques. Però la comunicació de la Comissió Europea de 2000 és un referent per Terrón en el sentit del que es podia i no es va fer. La ciutadania cívica europea i la Carta de DDFF de la comunicació de Tampere també és un punt de partida que malauradament no té continuïtat. A més a més, la falta de consens dins la UE va fer que naixés una doble base jurídica i, sorgís una immigració legal i una no legal, la qual cosa fou germen del racisme, una repulsa fruit de la por cap a allò que és desconegut, però també cap a allò que es desplaça al marge de la llei.
Segons explica la exdiputada, per tal d’assolir un nivell d’integració elevat, cal que la UE inverteixi en normes d’acollida i reagrupació de les famílies. També cal tenir present les possibilitats de desenvolupament, formació i feina, tal i com es feia amb els moviments interns de treballadors dins de la UE abans del boom migratori. És important, per altra banda, assegurar-se que els estrangers poden assolir el seu dret al treball en condicions similars als nadius, de tal manera que no es vegin marginats ni obligats a submergir-se per pressió del sistema. Per últim, pot ser adient aplicar polítiques d’estat que els facilitin l’ incorporació dins la societat que els rep (de caire educatiu, per exemple, com subvencionar l’aprenentatge de la llengua), però no és indispensable en comparació amb la resta de mesures d’integració.
Cal tenir en compte, però, que les polítiques d’integració a vegades no són del tot satisfactòries. Terceres generacions d’immigrants poden seguir sent considerats immigrants? Fins a quan poden seguir sent considerats en aquesta categoria? Respostes que la UE ha de donar.
Exemplifica amb el model canadenc, on migren famílies en lloc de subjectes individuals, un model coherent, a diferència que el comunitari.
En conclusió, explica Terrón, la principal dificultat que enfronta la UE és haver de, per una banda, crear una política migratòria conjunta i, per altra banda, adaptar-la a un món globalitzat que canvia de forma contínua; que obliga a replantejar el debat i les normatives que s’aplicaven abans, i que no són útils a l’actualitat. L’objectiu ha de ser una societat integrada, de ciutadans amb igualtat d’oportunitats i d’accés a aquestes. La exdiputada afegeix que les entitats privades sovint impulsen les mesures que sorgeixen d’aquesta revisió i que, malgrat la construcció dels consolats, que en molts casos no tenen prous recursos per assolir les seves competències, la UE treballa al marc d’una societat global d’identitats plurals. És cert que cal aconseguir que el control de fronteres sigui més eficient, però assegura que la UE ha treballat molt en aquest sentit. L’autèntic repte és aconseguir crear una legislació migratòria justa i comunitària per a tots. Per això fa servir discursos unitaris: busca, en definitiva, la llibertat i la igualtat.
Tancant la seva ponència, una advocada de Barcelona ha preguntat com es pot demanar menys xenofòbia a la societat quan els mateixos Estats mantenen certes condemnes a estrangers, al que Terrón ha respòs lapidàriament que hi ha més una retòrica de la immigració i el racisme en política que un problema en xifres reals.
Després del reglamentari coffee break, s’ha organitzat una taula rodona formada per Holger Poppenhäger, Magistrada de Justícia de l’Estat de Thurignia, Eulalia Sanfrutos, Lletrada del Tribunal de Justícia de la UE, i Ramón Rodríguez Arribas, Vicepresident del Tribunal Constitucional.
Poppenhäger explica que, durant el tractat de Maastrich, els estats europeus es van negar a acceptar la legislació d’Alemanya sobre el dret d’asil. Aquesta disposició, però, un cop proposada, s’ha anat desenvolupant amb lentitud fins a l’actualitat, quan s’ha arribat a una resolució per aplicar una legislació comuna d’asils a nivell europeu, almenys de manera parcial. Ara, tots els estats de la UE comparteixen lleis sobre la protecció i tenen una mateixa definició de què és un refugiat i quins són els seus drets. La Magistrada dedueix que els canvis de la política d’immigració es fan a mesura que són necessaris, és a dir, quan arriben estrangers al país en qüestió. La excepció, concreta, és Alemanya, on el dret a vot dels immigrants a les comunitats regionals està molt limitat. Poppenhäger conclou que els Drets Humans suggereixen el dret a un sufragi universal, i que aquests drets representen l’essència europea. Per tant, han de ser la base per una legislació comunitària.
Eulalia Sanfrutos narra que, com que la UE no disposa d’una política d’immigració, però sí d’un Tribunal de Justícia propi, els jutges que detecten discrepàncies entre les legislacions dels diferents estats han de recórrer a una segona reglamentació comunitària. Així doncs, quan aquest tribunal intervé als casos particulars de cada estat, les disposicions són acceptades si són compatibles amb la Declaració dels Drets Humans. S’estudia cas per cas la compatibilitat de la legislació de l’estat amb aquesta directiva de la UE abans de fer cap canvi.
Rodríguez Arribas, Vicepresident del TC, ens parla d’un fet més pròxim. Explica que el concepte d’immigració ha canviat amb la formació de la UE, sobretot amb l’arribada d’Espanya, i continua oscil·lant amb cada estat membre que entra a la comunitat. Això es deu a que es deformen les fronteres i, amb elles, les competències de seguretat i la fluctuació migratòria, que han de ser reformades tot seguit. Per això, l’estancament que pateix la UE és conseqüència, en gran part, del seu creixement exponencial. Per tractar de mitigar aquest efecte, el Tribunal Constitucional espanyol va consultar al Tribunal de Justícia europeu sobre la possibilitat de completar la Constitució espanyola, en matèria d’immigració, amb la proposta fallida de la Constitució europea, malgrat que el ciutadans de la UE van votar-hi en contra. La resposta del Tribunal de Justícia va ser afirmativa. Rodríguez Arribas conclou que, sense cap dubte, l’error que va originar el fracàs de la Constitució europea davant de l’opinió pública va ser presentar-la tal i com es va resoldre, en 400 pàgines, a tota la societat. Hagués estat més encertat sintetitzar-la en un conjunt de premisses senzilles, a l’abast de la comprensió de la gran massa ciutadana, que no té coneixements de dret constitucional.
