El passat 27 de juny, el BOE, publicava aquesta llei de Rehabilitació, Regeneració i Renovació urbana, que tenia entrada en vigor, l’endemà, en la qual es reformaven un bon nombre de lleis, per tal d’eliminar els obstacles existents i crear mecanismes específics, per potenciar la rehabilitació de les edificacions, la seva regeneració i renovació. Es pretenia oferir un marc normatiu idoni per pemetre la reconversió i reactivació del sector de la construcció, trobant nous àmbits d’actuació i fomentar la qualitat, sostenibilitat i competitivitat, tant en l’edificació, com en el sòl, apropant el nostre marc normatiu al marc de la comunitat europea, sobretot en relació amb els objectius d’eficiència, estalviant energia i lluitant contra la pobresa energètica, objectius en línia amb la directiva comunitària 2010/31/UE. Al propi govern veu en aquesta llei el motor per crear ocupació en la construcció i fer revifar el sector que en el seu punt més àlgid va suposar el 20% del PIB; en aquesta línia fa unes previsions de 260.000 milions d’euros en inversions fins a l’any 2050, amb la creació de 130.000 llocs de treball en els deu primers anys d’aplicació de les mesures, el manteniment de 170.000 empleats durant l’execució fins al 2030 i conservant uns 120.000 llocs de treball a llarg plaç, previsions que coincideixen amb les dels gremis de constructors
La disposició final dotzena, efectua una àmplia modificació de diferents articles del text refós de la Llei del Sòl ( decret Legislatiu 2/2008). En el seu article 17, apartat 6, es fa una modificació, on es deixa explícit, en quines circumstàncies no serà necessària l’autorització de l’administració competent, on estigui ubicada la finca, en la constitució i modificació del complex immobiliari, entenent com a tal tot règim d’organització unitària de la propietat immobiliària, en el que es distingeixin elements privatius, subjectes a una titularitat exclusiva i elements comuns de titularitat percentual, entre els titulars dels elements privatius i per tant afectarà als següents casos: Quan el nombre i característiques dels elements privatius d’un complex immobiliari, siguin els que resultin de la llicència d’obres que autoritzi l’edificació.; i quan la modificació del complex no provoqui un increment d’elements privatius.
El seu article 20.1-b feia referència que per l’atorgament de les escriptures d’obra nova acabada, s’exigien les autoritzacions administratives necessàries pel seu ús previst en l’ordenació urbanística aplicable i els requisits d’eficiència energètica ( tal com reitera la resolució de la DGRN de 2 d’abril); doncs ara s’introdueix una salvetat, consistent en que la legislació urbanística aplicable, subjectes les actuacions a un règim de comunicació previ o declaració responsable, en el seu cas, aquelles autoritzacions se substituiran per documents que acreditin que la comunicació ha estat realitzada i que ha transcorregut el plaç establert perquè pugui iniciar-se la corresponent activitat, sempre que no consti del Registre de la Propietat, l’existència de resolució contraria.
En el mateix article però en el seu apartat 4, es fa referència a les declaracions d’obra nova, de les quals ja no procedeixi adoptar mesures de restabliment de la legalitat urbanística que impliquin la seva demolició per haver transcorregut els plaços de prescripció. El que hi havia establert és que degut a la seva antiguitat es podrien inscriure al Registre si s’acompanyaven de certificació municipal o per tècnic competent, o certificació cadastral, gràfica o descriptiva, on constés la data d’acabament de l’obra; ara s’introdueix una novetat, consistent en que quan el Registradors de la Propietat comuniqui a l’Ajuntament respectiu, haver practicat la inscripció sense certificació municipal, es veurà obligat l’organisme municipal a dictar resolució per fer constar en el Registre, la concreta situació urbanística de la mateixa i amb les limitacions que es puguin imposar al propietari i qüestió important, que l’omissió de la resolució, donarà lloc a responsabilitats de l’administració competent, en el cas de que es produeixin perjudicis econòmics al adquirent de bona fe de la finca afectada per l’expedient. En tal cas l’administració haurà d’indemnitzar al adquirent els danys i perjudicis causats.
