Introducció
Si s’analitza el transcurs de l’acusació popular a Espanya des de la seva instauració definitiva en el nostre ordenament jurídic amb la Llei Provisional de 1872 i posteriorment en la LECrim de 1882 , és possible diferenciar quatre fases: una primera fase abolicionista, anterior a l’aprovació de la Constitució, una segona fase permissiva, posterior a la promulgació de la Constitució, una tercera fase expansiva, en què s’observa un augment considerable en el seu exercici, i una quarta fase restrictiva o limitadora, característica del moment actual.
Si observem al nostre voltant, és possible comprovar que en els països de l’entorn europeu la institució no existeix com a tal, sent el principi imperant el del monopoli de l’acció penal pel ministeri fiscal, fins al Regne Unit, paradigma de l’acusació popular, on la Crown Prosecution Service ha assumit la major part de les acusacions penals, deixant en segon pla a l’acusació popular.
En aquest sentit, són diversos els autors que proclamen la necessitat d’una reforma i redefinició de l’acusació popular que permeti un exercici responsable i d’acord amb el seu fonament. Això sembla que aviat es materialitzarà amb l’aprovació d’un nou Codi Processal Penal, que com a continuació veurem, regula, encara que de forma bastant restrictiva , l’exercici de l’acusació popular en el procés penal.
El nou Codi Processal Penal
El 25 de febrer de 2013 el Ministeri de Justícia va presentar una proposta de text articulat de reforma integral de la LECrim. El nou text, denominat Codi Processal Penal, suposa una reforma plena del procés penal espanyol i en concret realitza una regulació, si és possible restrictiva, de l’exercici de l’acusació popular en el procés penal.
En concret, al Cap.V del Tít. II del Llibre I, arts. 69 a 73 s’estableix la nova regulació de l’acció popular. Les principals modificacions respecte a la decimonònica LECrim afecten diversos aspectes processals, que procedeix analitzar amb deteniment.
L’art. 69 del Codi Processal Penal defineix el contingut de l’acció popular com aquella “acció penal interposada per persona que no ha resultat ofesa ni perjudicada pel delicte i pot ser exercida amb plena autonomia respecte a altres parts acusadores”. Com pot observar-se es tracta d’una definició molt més clara i delimitada que l’establerta en els arts. 101 i 270 de la vigent LECrim.
Pel que fa a l’art.70 del nou Codi Processal Penal cal precisar que introdueix una nova prohibició que els arts.102 i 103 de la LECrim no contemplen: la prohibició expressa de l’exercici de l’acció popular als partits polítics, els sindicats, ni qualsevol altra persona jurídica pública o privada (com associacions, fundacions o corporacions). Una limitació que la major part de la doctrina apuntaven com a necessària per acabar amb els abusos i l’ús indiscriminat de tan insigne figura del procés penal espanyol.
No obstant això, s’exceptua d’aquesta prohibició a les persones jurídiques que tenen per finalitat la defensa de les víctimes del terrorisme en els processos per delicte de terrorisme. De tal manera que, amb aquesta nova regulació legal, només podran exercir l’acció popular els espanyols a títol individual.
L’art. 71 delimita l’ àmbit objectiu de l’acusació popular, fixant la tipologia dels delictes que podran perseguir-se i sancionar mitjançant el seu exercici. Tal limitació suposa un canvi significatiu, ja que fins ara l’acusació popular es podia exercitar per la persecució de qualsevol delicte de naturalesa pública, el que incloïa també els delictes socioeconòmics.
Per la seva banda l’art.72 regula els requisits formals i temporals que s’han de complir per poder exercir l’acció popular en el procés penal. En concret disposa que “l’acció popular s’exercirà mitjançant la presentació de querella” que haurà de respectar els següents requisits: presentar la querella degudament i amb anterioritat a la formulació de l’escrit d’acusació pel Ministeri Fiscal, que l’acció popular sigui exercida per més d’una persona, aquestes hauran de litigar units sota la representació i defensa que de comú acord designin. En absència d’acord, el degà del Col·legi d’Advocats del territori de la seu del tribunal competent per al coneixement de la causa designarà un advocat per assumir la representació i la defensa de l’acció popular exercida conjuntament.
En aquest punt destaca la moment processal en què l’acusació popular ha de formular la querella, que és sempre amb anterioritat a l’escrit d’acusació del ministeri fiscal, en cas contrari ja no podrà personar-se al procés, tot i complir amb els requisits subjectius i objectius per seu exercici. Aquesta limitació temporal és del tot innovadora, ja que en la vigent LECrim el moment processal per exercir l’acusació popular en el procés penal no té una norma específica, per la qual cosa s’aplica el que disposa l’art.110 LECrim, que a priori, per la seva literalitat, era aplicable només a l’acusació particular, però s’ha estès a la popular.
Finalment, l’art. 73 es refereix al requisit de la necessitat de fiança , segons el qual “el Tribunal de Garanties, a instància del Ministeri Fiscal o de qualsevol de les altres parts, ha de fixar la caució que ha de prestar l’actor popular per respondre de les costes que li puguin ser imposades en sentència i que podrà prestar de qualsevol de les formes previstes per la Llei d’enjudiciament civil”.
Conclusió:
En definitiva aquesta nova, o millor dit, aquesta primera regulació legal de l’acció popular delimita el seu exercici de manera que pretén evitar l’ús abusiu que en els últims 20 anys a patit aquesta figura jurídica per part de determinades persones jurídiques, però també deu ser vista com una limitació en sentit negatiu, ja que es podria haver limitat el seu àmbit subjectiu per frenar el seu ús maliciós, però haver ampliat o mantingut el seu àmbit objectiu a delictes, per exemple, socioeconòmics.
Personalment, considero que es tracta d’una regulació necessària, ja que la continguda en la LECrim és insuficient i anacrònica, però també crec que el legislador en regular l’exercici de l’acció popular no té perquè fer-ho de forma limitativa, com ho fa en el nou codi Processal Penal, també podria haver optat per una regulació delimitadora. Al meu parer, la solució no rau en impedir el seu exercici a determinats subjectes (llevat del cas de partits polítics i associacions no tenen interessos legítims) o restringir el seu exercici per a un delictes concrets, no, la solució rau a establir mitjans processals que garanteixin un ús responsable i altruista de l’acusació popular per tots els ciutadans, siguin aquests persones físiques o jurídiques, i en dotar als jutges i magistrats de majors poders de discrecionalitat a l’hora de valorar la idoneïtat i el veritable interès que persegueixen els que pretenen personar-se com acusació popular.
