La recent revocació de l’aplicació retroactiva de l’anomenada “Doctrina Parot” per la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (d’ara endavant TEDH) s’ha convertit en un problema global de la Justícia espanyola. Sent, l’exponent més visible per a la societat les excarceracions d’etarres i d’altres reus, la inserció social i la perillositat dels quals és molt qüestionada, fins i tot, per les pròpies institucions penitències, amb possibilitat de reincidència igualment elevada.
Però per poder formular una opinió objectiva sobre aquesta doctrina cal donar resposta als següents interrogants:
I. En què consisteix la doctrina Parot?
Es tracta d’una doctrina de creació jurisprudencial, nascuda a l’any 2006 arran de la coneguda Sentència del Tribunal Suprem núm.197/2006 de 28 febrer, i avalada pel mateix Tribunal Constitucional. Aquesta sentència del Tribunal Suprem va establir, en síntesi, que la redempció de penes pel treball, de la mateixa manera que el dels altres beneficis penitenciaris que escurcin la durada efectiva de la pena, s’han d’aplicar de forma separada i successiva a cadascuna de les penes que el reu estigui complint i no sobre el màxim legal de 30 anys de compliment, moment en què es produirà l’extinció de totes les penes compreses en la condemna total resultant, tal com establia l’art.70 del derogat Codi Penal de 1973 (actualment coincident amb l’art. 76 del CP).
En aquest sentit, la diferència en la pràctica pel que fa a l’aplicació de la doctrina Parot és considerable, de tal manera que si abans d’aquesta doctrina una condemna de centenars i fins i tot milers d’anys, per aplicació de l’acumulació jurídica quedava reduïda a 30 anys (d’acord amb el CP de 1973), dels quals el penat acabava complint uns 20 anys d’estada efectiva en el centre penitenciari (gràcies a la redempció de penes pel treball), en aquests mateixos casos amb l’aplicació de la doctrina Parot el penat es veia obligat a haver de complir 30 anys efectius de condemna en presó abans d’obtenir la llibertat.
L’origen del terme
Així va ser el cas d’Henri Parot, membre de l’organització terrorista ETA, que va ser condemnat el 1990 a gairebé 4.800 anys de presó per la comissió de 82 assassinats, en concurs amb altres delictes, i per aplicació de la redempció de penes mitjançant el treball, d’acord amb el derogat Codi Penal de 1973, pel qual va ser jutjat i condemnat, se li descomptaven un dia de condemna per cada dos dies de treball. Comptabilitzant el temps que l’intern portava a la presó després del judici, el període que va estar privat de llibertat com a pres preventiu i els dies redimits, la posada en llibertat de Parot s’hauria d’haver produït a l’any 2007, és a dir després de 17 anys de pena. Això hagués estat així de no aplicar la doctrina Parot, però després de la seva aplicació haurà de romandre, a priori, empresonat fins al 2020, data en què arriba el temps màxim de compliment (30 anys segons el CP de 1973 ).
II. Quin és el seu fonament i/o finalitat?
La seva finalitat és doncs clara, d’una banda, impedir determinades excarceracions escandaloses, que puguin crear alarma social, tal com s’estan produint arran de la seva derogació, i d’altra banda, corregir la discordança existent entre pena imposada i pena efectivament complerta, doncs, com s’ha vist, reclusos condemnats a centenars o fins i tot milers d’anys acabaven complint, de forma efectiva, vint anys en presó, o fins i tot menys. Això suposava una considerable desproporció entre la pena judicialment assignada en sentència i la complerta efectivament pel reu, el que generava una certa desconfiança social que, sens dubte, obstaculitza la credibilitat del nostre sistema punitiu, especialment en el supòsit dels delictes considerats més greus, com és el cas dels delictes de terrorisme.
Aquesta desproporció es produïa per l’operativitat d’algunes de les prescripcions de l’esmentat CP de 1973, que resultaven difícils d’entendre des de la perspectiva dels seus efectes, en concret: la tècnica de l’acumulació jurídica, que fixava un únic límit màxim de trenta anys per tots els supòsits de concurrència simultània de penes la suma superés aquesta durada, i la figura de la redempció de penes pel treball, que s’aplicava sobre aquest límit dels trenta anys, reduint significativament la pena complerta.
Aquest desequilibri es tracta de corregir amb l’entrada en vigor d’un nou Codi Penal, el de l’ any 1995, que incorporava tres innovacions importants pel que fa a l’ejecució penal: 1) la supressió del benefici penitenciari de la redempció de penes pel treball, 2) l’establiment de tres límits diferenciats de 20, 25 i 30 anys escalonadament, en funció de la gravetat dels delictes que conformen el conjunt de condemnes, límit que va ser ampliat als 40 anys en una reforma posterior del Codi penal de 1995 operada per la LO 7/2003, de 30 de juny, de mesures de reforma per al compliment íntegre i efectiu de la condemna, i 3) s’estableix en un nou art. 78 CP una fórmula nova de reducció de la condemna imposada per l’aplicació dels beneficis penitenciaris, el còmput es pot referenciar a la totalitat de les penes imposades en les sentències i no al resultat d’aplicar els límits relatius o absoluts. Aquesta formula va ser també modificada posteriorment per la reforma operada per la citada LO 7/2003, per limitar encara més l’operativitat reductora dels beneficis penitenciaris.
Aquestes normes transitòries van donar l’opció als reus de complir la condemna imposada conforme les regles existents (aplicant el benefici penitenciari de la redempció sobre el límit màxim de l’acumulació jurídica de 30 anys) o complir la condemna que els pogués correspondre pel nou CP de 1995, sense el benefici de la redempció de penes pel treball. Pel que, els reus que van optar, en el seu moment, per complir la condemna pel CP de 1973, amb la previsió d’escurçar la seva condemna en la mesura de poder seguir gaudint d’un benefici com és la redempció de penes pel treball, el gaudi només podia ser denegat en els dos supòsits d’exclusió previstos en l’art.100 CP de 1973: intent de fuga i/o reiterat mal comportament.
Però com ja s’ha dit, aquestes regles sobre la forma de complir la condemna van ser canviades pel Tribunal Suprem, establint un nou criteri de computar el benefici de la redempció de penes pel treball, que en els supòsits d’acumulació jurídica, en comptes de fer-se sobre el límit (en aquest cas l’absolut dels 30 anys), com es venia fent, es fa de cada pena en concret, el que en la pràctica va suposar que les condemnes de diversos reclusos, especialment terroristes i delinqüents més perillosos, no es veiessin reduïdes en l’espai de temps que tenien previst els interessats quan van fer l’opció de fer d’acord amb el CP de 1973.
III. S’ajusta als principis constitucionals d’irretroactivitat i de reinserció social?
Sobre la seva compatibilitat amb els principis constitucionals referents a la reinserció social dels reus (art. 25.2 CE ) i a la prohibició de la irretroactivitat de la llei penal desfavorable (art. 25.1 CE), és clar que tal doctrina xoca frontalment amb ells, ja que deixa buida de contingut la reinserció social dels reus, ja que es deixa sense contingut a la redempció de penes pel treball i s’allarga el temps de compliment efectiu de les penes, veient obligats a romandre, almenys, 30 anys en presó, amb el que això suposa per als seus objectius de llibertat i reinserció social i, al seu torn, suposa una violació manifesta del principi d’irretroactivitat de les normes penals, com podria comprovar-se en els següents paràgrafs, i que té com pressupost fàctic la no aplicació retroactiva d’una norma penal a fets comesos prèviament a la seva entrada en vigor.
IV. És correcta la interpretació del TEDH sobre la seva aplicabilitat?
Pel que fa a la interpretació realitzada per la Gran Sala del TEDH en la sentència de 21 d’octubre de 2013, en ella no es discuteix el fonament de la doctrina Parot, que tant en termes de justícia moral com en termes de justícia material es troba recollida en l’art.78 del vigent CP, tan sols discuteix la seva aplicabilitat, ja que, la irretroactivitat de les normes penals és un dels principis bàsics del Dret penal, reconegut en diversos cossos normatius ( art. 9.3 i 25.1 CE , art. 2.1 CP, art. 2.3 CC i art. 7 del CEDH).
Així doncs, el que el TEDH anul és l’aplicació d’aquest precepte a qui van ser condemnats abans de la seva entrada en vigor (any 1996) per atemptar contra els arts.7 (segons el qual “no hi ha pena sense llei” ) i 5 (el qual reconeix “el dret a la llibertat i la seguretat”) de la Convenció Europea de Drets Humans. És a dir, l’aplicació de la norma penal en contra d’un dels seus principis bàsics: la irretroactivitat normativa en perjudici del reu.
Ha de convenir en el caràcter vinculant de la sentència, d’obligat compliment per al nostre Estat, que va adquirir l’obligació internacional de donar efectivitat i executar les sentències del Tribunal en prestar el seu consentiment al Conveni Europeu per a la protecció dels drets civils i les llibertats fonamentals (el seu art.46.1 estableix el compromís dels Estats part d’acatar les sentències en els litigis en què siguin demandats).
Pel que fa a l’executivitat de les resolucions del TEDH, tal com estableix l’Acte num. 61/2013 de 22 d’octubre de 2013 De la Sala Penal de l’Audiència Nacional, el Conveni europeu integra el nostre ordenament jurídic, segons l’art. 96.1 CE, i les normes relatives a drets fonamentals i llibertats públiques s’han d’interpretar de conformitat amb els Tractats internacionals (art. 10.2 CE), el Tribunal Europeu és l’òrgan qualificat de interpretació del Conveni i les seves decisions són obligatòries i vinculants per a tot Estat part. Els jutges i els tribunals estan sotmesos amb exclusivitat a la llei, única font de legitimitat de la seva actuació (art. 117 CE). Aqui, subjecció a la llei significa vinculació al Conveni i a les decisions i doctrina del seu òrgan de garantia jurisdiccional.
CONCLUSIÓ:
En conclusió, opino que el demonitzat TEDH, sobretot per certes associacions de víctimes del terrorisme i mitjans de comunicació afins a determinats partits polítics, no s’ha posicionat a favor dels terroristes, assassins i violadors. El TEDH s’ha posat del costat dels ciutadans en preservar una de les seves garanties bàsiques enfront de l’exercici de l’ius puniendi de l’Estat, com ho és la irretroactivitat de les normes penals, segons el qual els fets comesos han de jutjar d’acord amb la normativa vigent en el moment de la seva comissió i la pena imposada s’ha d’executar d’acord amb aquest principi.
