Per Diego Fierro RodriguezMálaga,
El postureo és una actitud que es basa en el desig de mostrar als altres una qualitat, que en realitat no té, amb la intenció d’aconseguir una aparença atractiva davant la gent. És propi, sens dubte, de les tendències connectades amb la florida que ha existit en els últims anys de l’ocupació de les xarxes socials per part d’un gran sector de la població.
Resulta necessari aturar-se un moment i entendre que el postureo ja ha estat objecte de retret en l’àmbit de la política en algunes situacions en què pot haver-se produït, com la de la presumpta passivitat per part de la Conselleria d’Educació de la Junta d’Andalusia en el cas de la menor transsexual que va haver de canviar de centre escolar per ser discriminada, la de la visita d’Elena Valenciano a Extremadura abans de les eleccions al Parlament Europeu, o la de la Iniciativa Legislativa Popular presentada per la Plataforma d’Afectats per la hipoteca, les bases no van ser respectades pel Parlament estatal. La conducta relacionada amb la intenció de mostrar una aparença desitjable existeix en sectors com el legislatiu des de fa anys, en el qual es poden trobar normes que van ser promulgades, més que per canviar una figura jurídica i amb això un aspecte de la societat, per aconseguir ocupar els titulars de la premsa en un moment determinat o per obtenir una major popularitat política, al contrari del que passava fins fa més d’una dècada, en un moment en el qual se li atorgava serietat a la legislació, que s’utilitzava, no com a instrument publicitari, sinó com una eina per aconseguir, exclusivament, l’alteració efectiva de la vida de la ciutadania.
El postureo legislatiu fa anys que és practicat pel Parlament estatal i pels Parlaments de les diferents comunitats autònomes, però també pel Govern estatal i pels governs autonòmics a través dels decrets llei, sense que es puguin fer distincions entre els partits polítics que controlen els poders legislatius i els poders executius que hi ha a Espanya, ja que totes les formacions han emprat en una mesura similar la creació de normes per aconseguir una bona imatge de cara a l’opinió pública i altres fins de naturalesa mediàtica. A nivell estatal, el postureo legislatiu provocar la promulgació de la Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible segons alguns i amb la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, que ha estat criticada per la Unió Europea. A més, s’ha pogut donar algun cas de postureo pel que fa a normes autonòmiques que plantegen problemes d’eficàcia en les Comunitats Autònomes, com ja va succeir, segons el que es diu en El Blog Salmó, a Catalunya, amb la Llei 18 / 2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge, ia Andalusia, amb el Decret-Llei 6/2013, de 9 d’abril, de mesures per a assegurar el compliment de la funció social de l’Habitatge, que va ser analitzat per Ignacio Gomá Lanzón en un interessant article.
El cas més clar de promoció política a través del camp legislatiu fins fa uns anys era el del Dret Penal simbòlic, constituït per regles sancionadores que, únicament, serveixen per aconseguir els aplaudiments de la ciutadania. El fenomen de les normes jurídiques simbòliques s’ha estès, desgraciadament, als altres àmbits del Dret Públic ia certs aspectes del Dret Privat des del camp penal i, a més, s’han propagat les seves devastadores conseqüències.
Crear lleis pensant únicament en la propaganda que poden subministrar és legislar per legislar i provoca, en la majoria de les ocasions, que es creïn normes jurídiques amb massa rapidesa, que no s’empri la tècnica legislativa adequada i l’establiment de la inseguretat jurídica, que acaba produint efectes negatius en el desenvolupament de l’activitat dels subjectes públics i privats. Les normes jurídiques han de ser les justes i les necessàries i han de ser, necessàriament, eficaços i eficients.
El millor per a tots els ciutadans i per als operadors jurídics és que no hi hagi cap tendència relacionada amb el que es pot denominar el postureo legislatiu i que es produeixi la legislació justa i necessària de la forma adequada per reglar de manera efectiva les relacions que hi ha entre els diferents subjectes privats i públics que actuen en la societat, garantint la seguretat jurídica. En cas contrari, l’Estat de Dret continuarà esfondrant com un vell edifici els fonaments no han estat correctament cuidats.
