Redacció.
Al món de la justícia intervé una gran varietat de professionals i alguns d’ells, malgrat no ser comunament coneguts, auxilien i col·laboren amb els tribunals, perquè aquests puguin dur a terme les funcions que els han estat atribuïdes, així com conformar determinats raonaments jurídics. Parlem, entre uns altres, dels procuradors, perits i funcionaris de justícia. No obstant això, les figures bàsiques i que adopten pràcticament la totalitat del protagonisme a nivell social, són els jutges, advocats i fiscals. És per aquest motiu, que considero, en certa manera, necessari que reflexionem sobre aquestes figures, en aquesta ocasió sobre la de l’advocat.
El terme advocat, prové del llatí advocatus, terme que podria traduir-se com a “auxili”. Com resulta lògic, no és un terme que avui dia es pugui relacionar íntegrament amb la funció que exerceix un advocat, o almenys no és la definició que la societat associa a aquesta professió.
Comprenent la cruesa de l’anterior afirmació, considero que seria convenient que atenguéssim a la realitat jurídica i laboral de les funcions que exerceix un advocat. I és que, el terme auxilio, suggereix una situació de conflicte en la qual una part s’ha vist immersa, i fruit del desconeixement del sistema legal i la falta de capacitat d’acció en el mateix acudeix a un lletrat.
Doncs bé, és evident, que malgrat ser molts els advocats que fan honor a aquesta definició, ho són també aquells que procuren l’assessorament preventiu per a la comissió d’il·lícits, amb la finalitat de depurar més la tècnica de comissió delictiva, a fi d’evitar-la o minorar els efectes que aquesta pugui tenir sobre la seva persona. I és que, és molt diferent procurar adaptar una actuació al marc legal vigent, que referir-nos a l’assessorament per adaptar la futura comissió d’un delicte causant el menor perjudici sobre els interessos d’un client.
Resulta evident que aquest tipus d’actuacions, cada vegada més estesa i fins i tot recolzada i idolatrada per la gran pantalla, ens condueix cap a una concepció de la professió similar a la qual va imperar a Roma, on els advocats van passar de ser considerats auxiliadors a ser considerats mers mercenaris, atès que basaven la seva actuació en finalitats lucratives i cobdicioses, lluny de la protecció que havien de brindar als seus representats, o deixant almenys aquesta protecció en un segon pla. Parlem doncs de la protecció no solament dels interessos del client, sinó del propi Ordenament Jurídic, de la professió, i de la concepció de la justícia. Aquesta forma d’actuar, pot observar-se de la mateixa manera, en aquells professionals que no atenen a les variacions de la realitat social i dels conflictes socials, per comoditat o per estancament, i que lluny de procurar aquest “auxili” per als seus clients, busquen una solució que econòmicament també els sigui satisfactori.
Aquestes qüestions, es poden veure reflectides en la impossibilitat material a l’hora d’implantar mètodes de resolució alternativa de conflictes, com és el cas de la mediació, la conciliació o l’arbitratge. Un clar exemple, és el resultat real de la “conciliació laboral”, que a la pràctica es tradueix en una formalitat més, mitjançant la qual les parts no veuen afavorida la possibilitat d’acord, sinó que en cas d’haver-hi un acord previ s’aprofita l’ocasió per formalitzar-ho. Amb això, no resulta més que un bast tràmit, ja que el conciliador rares vegades intervé procurant afavorir l’acord, sinó que es limita a preguntar si les parts han acordat una solució o no. Lògicament, aquests mitjans ofereixen una menor retribució econòmica, i en ocasions no són viables, però de la mateixa manera sí ho són en moltes unes altres, i són a més econòmicament més rendibles per al client.
I és que, costa d’implantar que oferir a un client la solució més ràpida i beneficiosa, pot resultar més rendible que un gran plet. Això és així, mentre que el valor de la negociació o resolució conflictual anirà d’acord amb l’assumpte a tractar, a més d’haver creat amb el client un clima de lleialtat i professionalitat, que és el que farà que la nostra consideració professional creixi, i indubtablement la nostra cotització també.
Desgraciadament aquesta desastrosa concepció que s’ha creat per l’actuació de multitud de lletrats, ha generat una càrrega molt dura sobre la professió, càrrega molt difícil d’alliberar. Però aquesta situació genera multitud d’oportunitats, mitjançant les quals els clients s’han vist obligats a ser més selectius, i això implica que la cerca de la lleialtat i el coneixement de l’advocat s’ha intensificat, i que qui posseeix i treballa unes millors aptituds i valors, és i serà un producte de mercat molt més potent que la resta.
És per aquest motiu, que una vegada més, hem de saber trobar l’harmonia dins del caos, i demostrar que el coneixement, la integritat i la lleialtat són aptituds difícils de trobar en un mercat com l’actual, però en cap cas són inexistents.
Potser ha arribat el moment de demostrar l’honorabilitat i força amb la qual pot desenvolupar-se la professió de l’advocacia, i l’extens ventall de possibilitats que pot oferir la nostra professió a aquells professionals competents i amb gran capacitat de sacrifici que siguin capaços d’aprofitar aquelles possibilitats que se li presenten.