La crisi de l’Ebola i l’aparent mala gestió que de la mateixa han fet tant el Ministeri de Sanitat com la Comunitat de Madrid han reobert, si és que en algun moment s’havia tancat, el debat sobre l’assumpció de responsabilitats polítiques per part dels dirigents en l’exercici de la seva activitat. El polèmic projecte de llei de l’avortament provocà la dimissió del Ministre de Justícia, ferma defensor del projecte, després de perdre, fins i tot, la confiança del seu propi partit.
En el camp de la política balear, recents són també les dimissions de la Consellera d’Educació, Joana Maria Camps i de Guillem Estarellas, secretari autonòmic d’educació, com a conseqüència del fracàs del projecte de Tractament Integrat de Llengües, el qual fou declarat nul pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.
La responsabilitat política a la Constitució Espanyola
L’article 113, tot i que parla de responsabilitat política ho fa introduint la possibilitat d’una moció de censura per majoria absoluta del Congrés dels Diputats; però tan sols es pot presentar aquesta moció en contra del govern en la seva totalitat, és a dir, el President i els ministres, no els ministres individualment considerats. L’article 98.2, en l’últim incís, parla de la “responsabilitat directa dels membres del govern en la seva gestió”; podríem entendre que aquesta responsabilitat es duu a terme per mitjà dels mecanismes de preguntes, interpel·lacions i sol·licituds de compareixença que sí es troben regulats, però en cap cas el Congrés podrà decidir sobre el futur d’un ministre, haurà de ser ell o el President del Govern qui li retiri la seva confiança. Per tant, no podem parlar a la Constitució de responsabilitat política individual dels membres del govern.
Els Codis de Bon Govern
Recentment han proliferat en tots els nivells de l’administració la creació de les anomenades “pràctiques de bon govern” les quals han derivat en disposicions legislatives encaminades a millorar la imatge que te la societat actual de la classe política, arrel, sobretot, dels casos de corrupció.
El Govern espanyol promulgà la llei 19/2013 de transparència, accés a la informació pública i bon govern. El mateix executiu la defineix com” una ley […] que refuerce la responsabilidad de los gestores públicos en el ejercicio de sus funciones y en el manejo de los recursos que son de todos”. A més, a l’article 26.2 7º de la llei es reconeix que els càrrecs públics “asumirán la responsabilidad de las decisiones y actuaciones propias y de los organismos que dirigen, sin perjuicio de otras que fueran exigibles legalmente”. Per aconseguir aquest objectiu, es proposa la creació del Consell de transparència i bon govern, però sembla, en vista dels últims successos, que aquest Consell no s’ha posat en funcionament encara.
En l’àmbit del Govern autonòmic Balear també es dictà la Llei 4/2011 de 31 de Març de la Bona Administració i del Bon Govern, amb unes metes clares de millora de la qualitat del servei de la classe política”: L’objectiu general d’aquesta llei és introduir i potenciar, fins aconseguir-ne la generalització, uns conceptes i maneres de fer feina que estan relacionats amb la gestió de la qualitat, l’avaluació i la rendició de comptes”. Per això, amb aquesta llei es crea també un organisme de control: l’oficina d’avaluació pública de les Illes Balears.
Finalment, en l’àmbit local, seguint les recomanacions fetes pel Congrés de Poders Locals i Regionals del Consell d’Europa, també s’han introduït aquests “Codis de Bon Govern”. Així, en el cas del Consell de Mallorca (“mitjançant aquest codi es cerca que les actuacions dels servidors públics es regeixin pels principis d’eficàcia, imparcialitat, austeritat i responsabilitat”) i l’Ajuntament de Palma (“Al si de la FEMP es crearà un observatori d’avaluació de qualitat democràtic encarregat de valorar l’aplicació del Codi”) tan sols son exemples dels nombrosos ents locals que s’han sumat al procés.
En una visió general dels codis observem que es caracteritzen per propugnar l’anàlisi del treball realitzat i la responsabilitat derivada del mateix ( una pràctica habitual en l’àmbit laboral de qualssevol professional), així com la creació d’organismes encarregats de vetllar pel compliment dels codis. Tot i així no es coneixen encara actuacions encaminades a posar en funcionament aquests textos, més enllà de la publicació de la comptabilitat dels diferents òrgans.
Això ens porta a la conclusió que és realment necessari que, o bé s’apliquin aquests codis de bon govern amb el rigor aparentment expressat en els mateixos, o bé es promulguin nous textos encaminats a assegurar la responsabilitat política d’aquells qui un dia es guanyaren l’aval democràtic.
Significativa és la frase expressada pel jutge Peces Morate en la Sentència del Jutjat de Primera Instància de Madrid en el cas de la demanda de Lluís Llach contra Felipe González per incompliment de programa electoral: “El control de la promesa electoral o del compromiso político mediante exigencia de responsabilidad por su incumplimiento es un interés social que los ciudadanos tienen la necesidad de satisfacer” .
