Per Carlos Muñoz.
D’ençà l’any 1998, el Tribunal Suprem va entendre (Sala 4ª social, Sentència de 29 de setembre de 1988, cas Huarte) que l’administració social estava exclosa de l’àmbit laboral per l’article 1.3 c) del Text Refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors. S’entén que tant quan s’exerceix un mer càrrec de conseller com quan es té la condició de conseller delegat o de membre de la comissió executiva existeix una incompatibilitat sustentada per la doctrina mercantilista i la jurisprudència civil anomenada “teoria del vincle”, que afirma que qui exerceix funcions delegades pel Consell, no fa una altra cosa que realitzar funcions pròpies del càrrec d’administració i no cap en aquests casos recórrer al contracte d’alta direcció.
Des d’aleshores, l’alt tribunal ha resolt en diverses ocasions en sentit similar, encara que, des del punt de vista tributari s’ha vingut defensant que un administrador d’una societat podia percebre una retribució, no només per la seva condició d’administrador, sinó també com a compensació al treball que ordinàriament exerceix en la companyia com qualsevol altre empleat.
De fet això és el que succeeix normalment en les petites i mitges empreses, en les quals la funció pura d’administració de la societat només ocupa una mínima part del temps emprat pels seus administradors els qui, habitualment, dediquen els seus esforços a l’acompliment de tasques clarament laborals, és a dir, són part o la totalitat del capital humà que l’empresa requereix per realitzar l’activitat pròpia del seu objecte social. És per això que la interpretació judicial és susceptible de ser qüestionada ja que podria acreditar-se que una part del temps emprat per l’empleat-administrador correspon a funcions laborals i una altra a les pròpies del membre de l’òrgan d’administració.
No obstant això, la jurisprudència reiterada del Suprem (entre unes altres, STS 29/9/88, 21/01/91, 9/12/2009,24/05/2011, 20/11/12 i la més recent STS 1158/2014, de 12 de març), ha motivat un canvi de criteri de l’Agència Tributària, que considera que els administradors d’una societat no poden mantenir simultàniament una relació laboral amb la mateixa i que, la seva mera pertinença a l’òrgan d’administració, comporta que les percepcions que rebin obeeixin a retribucions fruit d’una relació mercantil.
És a dir, que si un administrador percep un sou de la seva societat, pot entendre’s, segons aquest criteri, que aquesta retribució no té caràcter laboral sinó mercantil, per la qual cosa el tipus de retenció aplicable a la mateixa no hauria de ser el resultant d’aplicar les taules de retencions sinó el tipus fix del 35%, segons preveu l’article 101.2 de la Llei de l’IRPF en la seva nova redacció Llei 26/2014 (42% fins al 31 de desembre de 2014), o el 19% en el cas d’entitats amb un import net de la xifra de negocis inferior a 100.000 euros quan es compleixin les condicions que reglamentàriament s’estableixin. L’incompliment d’aquest precepte, en cas d’una eventual comprovació o inspecció, podria derivar en sancions per a l’entitat que abona la retribució.
Per tant, en general, segons aquesta interpretació doctrinal, podem considerar diverses possibilitats:
- Administrador únic, solidari, mancomunat o membre del Consell d’Administració que percep una nòmina: el tipus general de retenció és el 35%. Estarà en el règim d’autònoms o en el règim general especial (sense indemnització per acomiadament ni FOGASA), en funció de si posseeix control efectiu de l’entitat, atenent a la participació al capital.
- Apoderat, amb poders generals, que no forma part de l’Òrgan d’Administració i que percep una nòmina: el tipus de retenció és el que resulti de les taules. Es considerarà, en general, que té un contracte laboral especial d’alta adreça. Estarà en el règim d’autònoms o en el règim general, en funció de si posseeix control efectiu de l’entitat, atenent a la participació al capital.
- Apoderat, amb poders específics, que no forma part de l’Òrgan d’Administració i que percep una nòmina: el tipus de retenció és el que resulti de les taules. Es considerarà que té un contracte laboral ordinari. Estarà en el règim d’autònoms o en el règim general, en funció de si posseeix control efectiu de l’entitat, atenent a la participació al capital.
Per tant, des del moment en què un directiu queda integrat en l’Òrgan d’Administració social, automàticament queda qüestionada la nota de la dependència que ha de concórrer necessàriament en una relació laboral, per la qual cosa existeix el risc que pugui considerar-se que l’única relació existent és la de naturalesa mercantil amb el consegüent efecte en el tipus de retenció aplicable. És per això que és recomanable revisar el tipus de retenció i verificar el tipus de relació (mercantil, alta adreça o ordinària) que mantenen els treballadors amb la societat.
Carlos Muñoz
Soci Director de Muñoz Fresco, despatx soci d’Hispajuris a València.
