Històricament, des de les codificacions castellanes d’Alfons X el Savi, les lleis sempre es plasmen en els nostres codis de forma escrita, garantint així el compliment dels principis de publicació de les normes que es consagren en els articles 9.3 i 91 de la Constitució.
Aquest article, a tall d’assaig jurídic, ens presentarà com han anat canviant cronològicament les diferents postures doctrinals respecte a la manera com els jutjadors havien i han d’interpretar les lleis, els quals moltes vegades no abracen la totalitat dels supòsits de fet que pretenen regular i deixen pas a la interpretació.
La primera teoria d’interpretació de lleis que analitzarem, i la més antiga que tractarem, és la teoria legalista primitiva, també coneguda com la teoria del ius strictum, que es va estandarditzar per alguns jurisconsults romans i va romandre en els sistemes legals europeus fins al Despotisme il·lustrat, que considerava que la norma no podia o havia de ser interpretada més enllà del que de forma literal imposava el legislador al governador.
Avançant en el temps i deixant enrere el segle XVIII, ens acostem a noves maneres d’interpretar: és a mitjan segle XIX que sorgeix la teoria de voluntat del legislador, que pretén que la llei o norma jurídica s’interpreti d’acord amb la voluntat que tenia el legislador en el moment que la va fer.
Aquesta teoria va ser una de les més estandarditzades en el sistema de Dret civil europeu fins l’aparició al segle XX de la teoria de la interpretació objectiva de la llei, que considera que la interpretació jurídica s’ha d’orientar al descobriment del sentit que tenen les mateixes normes en el moment de ser aplicades. És, doncs, fruit de l’aposta per una interpretació dinàmica en lloc de la defensa de la interpretació estàtica.
La defensa d’aquest mètode arrenca de la creença que la llei, una vegada promulgada i en vigor, adquireix vida pròpia, va conformant el seu contingut normatiu en funció de les circumstàncies i necessitats socials. Conseqüentment, la interpretació objectiva obliga l’intèrpret a perseguir el sentit o significat que radica en la mateixa llei, en les idees i en les conseqüències que implica, i no en la voluntat del legislador.
A més de la teoria de la interpretació objectiva, cal dir que n’hi ha altres de més residuals, com la teoria de jurisdicció d’interessos i la teoria oberta o de dret lliure. La primera fa referència al fet que els jutges han d’interpretar les lleis i el dret en funció dels màxims interessos socials, econòmics i culturals als quals serveixi la llei que és objecte d’interpretació, mentre que la teoria de dret lliure deixa llibertat total d’actuació i fixació de criteris d’interpretació a l’òrgan jutjador.
Per acabar cal mencionar que el nostre Codi civil, a l’article 3.1. ens diu que “las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”. És d’aquesta definició que es desprèn que el nostre ordenament jurídic promou un sistema d’interpretació de voluntat objectiva de la llei, on el que realment impera és la mens legis, envers la mens legislatoris, ja que el que importa és el que es desprèn del mandat de la llei d’una forma dinàmica que s’adequa a qualsevol circumstància a la qual s’hagi d’aplicar.
