Per Jonatan Rigo García
Barcelona
Des de la promulgació de la Llei Sinde-Wert i la creació de la Comissió de Propietat intel·lectual l’1 de març de 2012, la seva existència ha estat, com a poc, polèmica. Mitjançant aquesta llei es prohibeix, o més aviat es penalitza, l’enllaç mitjançant hipervincles en una pàgina web que remetin a una altra pàgina en la qual s’està publicant contingut protegit pels drets d’autor, partint del que s’entén per posada a la disposició del públic o “comunicació pública”. Això permet a la Comissió rebre sol·licituds de retirada de contingut per part dels legitimats, que pot resoldre bé dictant la retirada forçosa o el tancament definitiu del lloc que l’allotja o fins i tot de qui l’ha enllaçat.
Amb la Sentència de l’Assumpte C-160/15, de 8 de setembre de 2016, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dóna un revés a la normativa interna en declarar que enllaçar contingut no és il·legal si no hi ha ànim de lucre, mentre que del Reial decret 1889/2011, de 30 de desembre s’extreu que això és il·legal fins i tot quan no existeix aquest ànim, mentre “hagi causat o sigui susceptible de causar un dany patrimonial al titular”.
La sentència s’ha dictat amb vista a resoldre les qüestions prejudiciales plantejades pel Tribunal Suprem dels Països Baixos en el litigi principal, el qual es basa en els següents fets:
Sanoma Media Netherlannds BV, editorial de la revista Playboy als Països Baixos, va encarregar a Playboy Enterprises Internacional Inc. que publiqués en l’edició de desembre de 2011 unes fotos realitzades per un fotògraf per encàrrec de la primera, el qual li va atorgar a la mateixa els drets d’exclusiva de la publicació i autorització per exercir les facultats dels seus drets d’autor.
D’altra banda, el 27 d’octubre de 2011 el lloc web GeenStijl, explotat per la mercantil GS Media BV, va publicar un article en el qual s’incloïa un hipervincle que enllaçava amb el lloc web Filefactory.com, d’Austràlia, on podien trobar-se les fotos en qüestió.
Al desembre de 2011 Sanoma va interposar recurs davant el Tribunal de Primera Instància dels Països Baixos al·legant vulneració dels drets d’autor, sent admesa. Després d’això, GS Media va apel·lar i el Tribunal d’Apel·lació del mateix país va anul·lar la resolució d’instància considerant que no hi havia vulneració dels drets del fotògraf però sí actuació il·legal de Sanoma per la col·locació dels vincles. Finalment l’assumpte va arribar al Tribunal Suprem (Hoge Raad der Nederlanden), qui va remetre les següents qüestions prejudiciales:
1) a) Existeix una “comunicació al públic” en el sentit de l’article 3, apartat 1, de la Directiva 2001/29 quan una persona diferent del titular dels drets d’autor remet, mitjançant un hipervincle col·locat en un lloc d’Internet que aquesta explota, a un altre lloc d’Internet explotat per un tercer, que és accessible al conjunt dels internautes i en el qual l’obra s’ha posat a la disposició del públic sense l’autorització del titular dels drets d’autor?
b) Resulta rellevant per respondre a la qüestió anterior saber si amb anterioritat l’obra ja havia estat posada a la disposició del públic d’una altra manera sense el consentiment del titular dels drets d’autor?
c) És pertinent a aquests efectes que la persona que ha col·locat l’hipervincle sàpiga o hagués de saber que el titular dels drets d’autor no ha autoritzat la publicació de l’obra en el lloc d’Internet del tercer al que s’al·ludeix en la primera qüestió, lletra a), i, si escau, si aquest sabia o hauria d’haver sabut que l’obra tampoc havia estat posada d’una altra manera a la disposició del públic amb anterioritat amb el consentiment del titular? […]
Malgrat que el TJUE en la sentència, considerant 54, admet que GS Media va realitzar una “comunicació al públic” en el sentit de l’article 3, apartat 1, de la Directiva2001/29 i que, en conseqüència, va actuar de manera il·legal en tenir ple coneixement que Sanoma no havia autoritzat la publicació, acaba declarant – i això és l’important – el següent:
“L’article 3, apartat 1, de la Directiva 2001/29/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 22 de maig de 2001, relativa a l’harmonització de determinats aspectes dels drets d’autor i drets afins als drets d’autor en la societat de la informació, ha d’interpretar-se en el sentit que, per dilucidar si el fet de col·locar en un lloc d’Internet hipervincles que remeten a obres protegides, disponibles lliurement en un altre lloc d’Internet sense l’autorització del titular dels drets d’autor, constitueix una «comunicació al públic» en el sentit de la citada disposició, cal determinar si aquests vincles són proporcionats sense ànim de lucre per una persona que no coneixia o no podia conèixer raonablement el caràcter il·legal de la publicació d’aquestes obres en aquest altre lloc d’Internet o si, per contra, els vincles es proporcionen amb ànim de lucre, supòsit en el qual ha de presumir-se tal coneixement”.
Per tant es produeix la distinció segons hi hagi o no ànim de lucre. Sense ànim de lucre no existeix comunicació al públic en el sentit de l’article 3, sempre que es provi que la persona que col·loca l’enllaç no sabia que aquesta obra havia estat publicada a Internet sense l’autorització del titular dels drets d’autor, per tant aquest extrem constitueix una presumpció “iuris tantum”. Mentre que quan es realitza amb ànim de lucre sempre s’estarà davant una comunicació al públic en sentit exposat i es presumeix que la persona sabia o havia de saber tal publicació il·legal de l’obra.
