Algunes idees equivocades sobre la legítima a Catalunya

Per Luis Ramírez

Soci d’ICN LEGAL

Els professionals del Dret no estem acostumats a esmorzar amb titulars protagonitzats per institucions jurídiques. Per això, el passat 2 de gener va cridar la meva atenció (des de la secció de política) una notícia centrada en la legítima. Alberto Garzón, coordinador general d’IU, i el diputat Ricardo Sixto havien registrat una proposició no de llei al Congrés instant al Govern a impulsar la reforma d’aquesta institució que ratllaven de “anacrònica” i “un obstacle a la llibertat del testador”, especialment la legítima dels ascendents.

Es reobre així el ja clàssic debat entre els defensors de la legítima i els de la llibertat de testar. I dic clàssic perquè ja en el procés de redacció del Codi Civil de 1889 s’havia discutit la pertinència d’incorporar aquesta institució al nostre ordenament jurídic. A Catalunya, els redactors de la Compilació de Dret civil català de 1960, antecessora de l’actual Codi Civil Català (“CCCat”), es van plantejar els mateixos dubtes. Des de llavors, de forma periòdica, es ve discutint sobre la necessitat o no de la legítima.

L’objecte d’aquest article no és oferir una opinió, sinó tractar d’esvair algunes de les idees equivocades que tenim sobre la legítima a Catalunya.

La legítima no és una limitació a la facultat de disposició del testador, és un dret de crèdit que pot exercitar el legitimari contra l’hereu.

Acostumem a definir la legítima com aquella porció de béns de la qual el testador no pot disposar lliurement per haver-la reservat la llei a determinats hereus que són, per això, anomenats forçosos. Però aquesta concepció és pròpia del Codi Civil i no és compartida per totes les legislacions forals.

Així, a Catalunya la legítima no es configura com una limitació a la facultat de disposar sinó com un dret de crèdit concedit per la llei en virtut del qual els legitimaris (els fills i els descendents i, si no existeixen aquests, el pare i la mare del testador) poden reclamar dels hereus una quarta part de la quantitat que resulti del valor dels béns de l’herència al moment de la mort del causant. En altres paraules, la legítima no impedeix al testador deixar el que vulgui a qui vulgui. Tampoc la paga el testador, la paguen els hereus.

En Dret català, ens recorda Jou Mirabent, no existeixen els “hereus forçosos” i és incorrecte utilitzar aquesta expressió en els testaments, les demandes o les sentències, com s’utilitza amb tanta freqüència per mimetisme amb les fórmules a l’ús en el règim del Codi Civil. Així doncs, almenys a Catalunya, no podem argumentar que la legítima limiti la facultat de disposició del testador.

El desheretament no consisteix en privar de l’herència al legitimari, sinó en privar-li del dret de crèdit sobre l’herència que la Llei li reconeix.

El testador, en ús de la plena facultat de disposició de la qual parlàvem abans, pot nomenar hereu a un no legitimari o a un estrany i deixar-li la totalitat de l’herència. Una altra cosa és que, preveient que la reclamació de la legítima suposi un minvament en el patrimoni que deixa al seu hereu, pels motius que sigui, desitgi privar al legitimari fins i tot d’aquest dret de crèdit sobre l’herència. Això és el que es denomina desheretament i consisteix, no en privar de l’herència a un legitimari, sinó en privar-li de la seva legítima.

Ara bé, cal advertir que per desheretar no és suficient el mer desig del testador. És necessari que concorri alguna de les causes que la llei estableix expressament (art. 451-17 CCCat). També és recomanable que s’emplenin uns estrictes requisits formals. Malgrat aquestes precaucions, la persona desheretada podrà impugnar el desheretament dins dels quatre anys següents a la defunció, argumentant que no es complia la causa al·legada o que va obtenir el perdó del testador després d’haver estat desheretat (article 451-19 CCCat).

Per descomptat, després d’explicar això a un client interessat en desheretar al seu fill o descendent el més habitual és que exclami frustrat que la llei no li permet donar els seus diners a qui vulgui. Moltes vegades aquesta frustració fa que tant els no entesos com els professionals qualifiquem com a anacrònica la institució de la legítima i ens referim a les legislacions dels països anglosaxons on la llibertat de testar és total. Un ràpid cop d’ull a la història i al Dret comparat ens mostraran lo equivocat d’aquestes afirmacions.

La legítima no pot qualificar-se com una institució anacrònica.

La RAE defineix anacrònic com quelcom que no és propi de l’època de la qual es tracta. No obstant això, la legítima és, històricament, una institució molt posterior a la llibertat de testar. La Llei de les Dotze Taules (s. V a. de C.), el primer codi de dret romà, concedia al pater familias un poder il·limitat pel que fa als seus béns i a les persones que es trobaven sota la seva potestat, incloent el dret, encara més terrible, de vida i mort (aut vita aut nequis). Com a corol·lari lògic es proclamava la llibertat de testar.

No va ser fins als últims temps de la República quan va sorgir la legítima tal com la coneixem. Es va considerar que faltava als seus deures morals l’ascendent que, sense justa causa, no deixés gens als seus descendents i, tenint-li per mancat de judici, es va permetre que el seu testament pogués ser impugnat si hagués assignat a un dels seus descendents menys de la quarta part de l’herència.

Realment podem qualificar com a impròpia de la nostra època una institució que ha donat resposta a l’arbitrarietat del testador des dels romans fins a l’actual CCCat? Existeixen per ventura altres mecanismes que evitin aquesta arbitrarietat?

Els països anglosaxons tendeixen a restringir la llibertat de testar a favor dels parents més propers al testador.

Ni tan sols els països del common law Anglaterra i Gal·les conserven una llibertat absoluta de testar. En 1975 es va dictar la Inheritance (Provision for Family and Dependants) Act que permet al Jutge disposar en favor dels dependents del causant la provisió de béns necessaris per sobreviure o per portar un nivell de vida semblant al que portaven anteriorment. El family maintenance system se segueix també a Nova Zelanda, Austràlia i algunes parts de Canadà.

I a Estats Units? Existeix efectivament llibertat de testar, però si el testador no deixa res als parents més propers i aquests impugnen, els tribunals exigeixen acreditar la formació d’un consentiment lliure. I, encara acreditant-se aquest, argumenten que un testament que priva sense raó als fills de l’herència demostra que el testador actua contra “lo que és natural”, o que “no actua com un judiciós pare”, declarant el testament invàlid.

D’una o una altra forma els països en els quals hi ha una major llibertat de testar tendeixen a restringir-la a favor dels parents més propers del causant. Segueixen, al cap i a la fi, el mateix camí que nosaltres hem recorregut des dels temps del Dret romà amb la legítima.

2 comments

  1. Bona tarda. Tinc 66 anys i sóc fill no reconegut d’un home que va morir ja fa molts anys( no se quants). Acabo d’assabentar-me que hauria tingut dret a reclamar la legítima. És així? Sembla que aquest senyor tenia una posició econòmica bona i jo de petit i la meva mare (difunta) les vàrem passar molt magres. Voldria saber si hi ha cap possibilitat de reclamació de la legítima que si hagués estat reconegut m’hauria tocat. Repeteixo, fins ara creia que al no ser reconegut no existia com a possible hereu legitimari.
    Moltes gràcies per la aseva atenció

  2. Hola,

    Si al CCCat no existeix la figura d’hereu forçós com queda l’excepció de l’article 28 de la llei hipotecaria Catalunya?

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *