Per Nerea Albert Gracenea
Advocada de Ernst & Young Advocats
Àrea Laboral
En l’actualitat s’ha produït una redefinició del concepte d’economia col·laborativa pel desenvolupament de les TIC’ s (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Aquest nou concepte consisteix a compartir o intercanviar béns i serveis a través de plataformes tecnològiques i s’ha aplicat a qualsevol sector de la societat.
En aquest sentit, es produeixen controvèrsies en l’àmbit del dret del treball, especialment en relació amb les relacions laborals encobertes (o “falsos autònoms”), on es produeix una ruptura entre empresari i treballador.
Aquest tipus de plataformes opera en general a través de col·laboradors amb qui subscriu un contracte civil o mercantil d’arrendament de serveis i que estan donats d’alta al RETA (Règim Especial del Treballador Autònom).
Aquesta prestació de serveis es basa en les següents característiques generals:
- Els professionals trien lliurement la jornada i els horaris en els quals presten els seus serveis.
- Els professionals han d’utilitzar el seu propi material i sufragar les despeses necessàries.
- Les comandes dels usuaris poden ser lliurement acceptades o rebutjades pels professionals. No obstant això, la informació sobre el nombre de rebutjos pot ser utilitzada per la plataforma per acabar unilateralment la relació de serveis.
- En el contracte de prestació de serveis els professionals que volen operar a través de la plataforma han d’acceptar els termes i condicions fixats per la plataforma.
- L’empresa pot acabar amb efecte immediat el contracte de prestació de serveis en cas de vulneració per part del proveïdor de les seves obligacions.
- La companyia no controla ni supervisa el desenvolupament del treball del prestador de serveis. Ara bé, té un sistema de geolocalizació del prestador de serveis.
- Els professionals poden subscriure contractes similars amb altres companyies, incloent competidors directes de la mateixa.
A l’hora de determinar la naturalesa de la relació existent entre el prestador de serveis i la plataforma virtual i utilitzar una figura jurídica per articular aquesta, el debat sol reduir-se a concretar si la mateixa ha de ser considerada com a laboral, amb base en el concepte tradicional de treballador per compte d’altri.
A nivell europeu, la Sentència del Tribunal Laboral d’Apel·lacions de Londres de novembre de 2017 va considerar que els professionals que treballaven per a una coneguda companyia de transport privat havien de considerar-se treballadors assalariats i per tant percebre el salari mínim. Aquesta sentència pot tenir rellevància quan els Tribunals espanyols resolguin sobre la laboralitat o no dels professionals de plataformes digitals, ja que tots dos països formen part de la OIT (Organització Internacional del Treball) i han ratificat els seus convenis. Això vol dir que el concepte legal de treballador és similar a Gran Bretanya i a Espanya, per la qual cosa els arguments que utilitza el Tribunal podrien ser traslladables al nostre país en la seva majoria.
A nivell nacional, l’Acta de la Inspecció Laboral de València de data 11 de desembre de 2017 i l’Informe de la Inspecció Laboral de Barcelona de data 9 de març de 2015 han considerat com a indicis de laboralitat: (i) el fet que la companyia tingui prevists una sèrie d’incentius com a contrapartida a la realització de serveis en les hores i dies que li interessi fixant així indirectament una jornada concreta, (ii) que es prevegi o s’apliqui com a causa d’extinció de la relació no aconseguir un volum mínim de serveis en un període específic, (iii) el monitoratge del professional en temps real durant un període de prestació de serveis a través del sistema de geolocalizació inclòs en els smartphones per utilitzar-se amb objectiu sancionador en determinades ocasions, (iv) la determinació i fixació unilateral de les condicions laborals/contractuals dels professionals per part de l’empresa, (v) l’empresari assumeix els riscos de l’activitat i (vi) les relacions rellevants per al negoci amb el públic les manté la companyia i no el professional, ja que és la plataforma la que (a) oferta a cadascun dels professionals la clientela que li correspon en funció de l’algorisme dissenyat i (b) fixa el preu dels serveis oferts, sense que el professional tingui la possibilitat de negociar-ho amb el client concret.
Atenent a les condicions de treball en les quals es basa aquest tipus de prestació de serveis, s’ha considerat com a solució la figura del TRADE (Treballador Autònom Dependent Econòmicament), com a figura intermèdia entre el treballador per compte d’altri i el treballador autònom. El TRADE és un treballador autònom sense treballadors a càrrec i els ingressos del qual provinguin en més d’un 75% de la mateixa empresa. En aquests casos, és obligatori subscriure un contracte amb la condició de prestació de serveis i preveure una indemnització en cas d’extinció dels serveis. A això s’afegeix que qualsevol controvèrsia serà competència de l’Autoritat Laboral. No obstant això, la pròpia Inspecció de Treball de València va rebutjar que aquesta figura pogués encaixar en el cas de prestadors de serveis per mitjà de plataformes digitals.
Per tot l’exposat, és evident que resulta complicat enquadrar aquesta nova figura del prestador de serveis a través de plataformes digitals en el marc de la legislació laboral del nostre país. Això implica l’existència de casuística molt dispar i d’una gran incertesa en els criteris a adoptar per part dels Tribunals i de la Inspecció de Treball.
La realitat és que en molts casos el model de negoci de les plataformes es basa en el fet actuar realment com a intermediaris entre usuaris i prestadors que són realment autònoms, per la qual cosa la laboralització indiscriminada no és una solució. A més de resoldre els problemes de delimitació es fa necessari intervenir en el treball per compte propi, adaptant-lo per garantir condicions dignes i certa estabilitat econòmica.
En la pràctica, és recomanable analitzar cas per cas la relació de les plataformes amb els seus col·laboradors i determinar quins indicis de laboralitat podrien existir per evitar-los al màxim i intentar adaptar les condicions de la prestació de serveis a les d’un veritable treballador autònom el màxim possible i així evitar possibles controvèrsies.
No obstant això, resulta necessari buscar una solució a llarg termini i aquesta no es troba en laboralitzar a tots els prestadors de serveis a través de plataformes digitals o evitar al màxim els indicis de laboralitat. La veritable solució es troba en promulgar una normativa específica per a aquest tipus de professionals que permeti la prestació de serveis com a treballadors autònoms, però amb determinades condicions mínimes que evitin la precarietat i així garanteixin un treball autònom digne. Això és així atès que aquestes plataformes i el seu funcionament són una resposta a les noves necessitats de la societat sent la normativa la que s’hagi d’adaptar a la situació.
