Per José María Torras Coll.
Professor Associat de Dret Processal de la UPF de Barcelona.
Estableix la Constitució Espanyola, en el seu art. 102, el principi general de publicitat de les actuacions judicials, en disposar que aquestes seran públiques, amb les excepcions que prevegin les lleis de procediment (excepció recollida en l’art. 301 de la L.E.Criminal en la fase d’instrucció) i igualment la necessària oralitat del procés i el pronunciament de les sentències en audiència pública.
La reivindicació de la publicitat, com a forma de control extern i intern de l’activitat judicial, constitueix una de les contribucions més meritòries del pensament il·lustrat del segle XVIII a la reforma del procés penal.
Ara bé, el propi Tribunal Constitucional, en la seva STC 57/2004 incideix en la idea del desenvolupament del procés en condicions físiques i ambientals adequades, precisant «que la simple instal·lació dels normalment complexos mitjans tècnics necessaris per a captar i difondre imatges podria, per les seves exigències de temps i espai, en determinats suposats, perjudicar l’ordenat desenvolupament del procés indispensable per a la correcta administració de justícia».
Un judici paral·lel és un procés públic d’enjudiciament realitzat pels mitjans de comunicació sobre un assumpte que està sent jutjat pels tribunals i que desperta un interès informatiu.
Cal definir els judicis paral·lels com el conjunt d’informacions, opinions i valoracions abocades per mitjans de comunicació de forma continuada en el temps sobre l’existència o no d’uns fets, el grau de participació o no de determinades persones, la rellevància jurídica d’aquests, culpabilitat o innocència i fins i tot el retret ètic o moral que mereixen les persones relacionades amb el procediment penal.
Doctrinalment, la publicitat de l’actuació judicial pot fonamentar-se en dos vessants: la derivada del dret fonamental a un procés públic, constituint una garantia subjectiva de l’afectat; i una altra derivada de la necessitat institucional d’assegurar la transparència de l’Administració de Justícia, o fet que és el mateix, contribuir al control de les actuacions públiques del Poder Judicial per part de l’opinió pública.
No hi ha dubte que les xarxes socials constitueixen un element d’amplificació i de major distorsió dels judicis paral·lels.
El tractament de la informació en els judicis paral·lels es tradueix en una modalitat patològica de la informació veraç i respectuosa amb els drets fonamentals de les persones.
Els mitjans de comunicació dispensen un tractament i una cobertura absolutament il·limitada, regular i constant, moltes vegades exclusivament per finalitats lucratives, en la qual a més d’informar sobre els fets, procedeixen a realitzar judicis de valor, bé de forma vetllada, bé explícitament, mitjançant comentaris o anàlisis, moltes vegades, no degudament contrastats, inapropiats, frívols, de presumptes experts, moltes vegades assidus tertulians, mancades de coneixement i formació, i, també policies, periodistes ,advocats, psicòlegs, psiquiatres, investigadors privats que participen en aquests programes que solen mediatitzar l’opinió pública. Amb la qual cosa, directa o indirectament, el que mostren a l’opinió pública, no és el procés penal en si, de manera asèptica i salvaguardant els drets més essencials d’aquest, sinó una sort de notícies juxtaposades en la qual la presentació del justiciable com a culpable (en la pràctica totalitat de les ocasions) o innocent, lluny de succeir amb l’esdevenir dels esdeveniments, ocorre en les primeres albors del debat, sent les subsegüents informacions meres maneres de corroborar o obrir bretxa en la decisió ja presa, a la llum de no se sap bé quins criteris.
És indubtable que per a corregir la negativa influència dels judicis paral·lels es precisa més col·laboració de la premsa i operadors judicials, reforçar la comunicació del Poder Judicial i la formació jurídica. Especialment, millor formació jurídica dels periodistes dedicats a cobrir les notícies judicials, amb rigor terminològic i titulars i contingut concordes amb la situació processal i personal de l’investigat. S’ha escrit que el component altament incisiu de la informació periodística sobre el que esdevé en el sistema de justícia acaba sostraient l’escena a la justica amb toga. El que obliga a plantejar-se fins a quin punt aquesta intervenció compromet l’eficàcia dels drets que conformen la idea del procés just i equitatiu constitucional i convencionalment garantit i d’altres drets substantius molt vinculats a la idea de la dignitat personal.
Cert és que la immensa majoria dels assumptes judicials està fora del focus informatiu, o no són destacats pels mitjans de comunicació, ni són objecte de seguiment o tractament en les xarxes socials, al reputar-se no noticiables.
No obstant això, cal plantejar-se en quina mesura casos de gran repercussió mediàtica, en la ment de tots, com l’error judicial en el judici de Rocío Wannikhof, el terrible assassinat del nen Gabriel o el de l’atac grupal sexual, “La Manada”, poden incidir danyant la imatge de la Justícia i de l’Estat de Dret.
El que determinats casos propendeixin a una gran repercussió mediàtica és consubstancial a una societat lliure, oberta i democràtica.
Ara bé, ha d’evitar-se que els estats d’opinió pública arribin a influir en el judici oral quan ,en lloc de garantir la llibertat d’informació i de formació, i ,d’exercir aquest dret conformement a les regles ètiques de fidelitat al que esdevé en el judici oral, s’emeti informació tendenciosa i tergiversada, distorsionada, avançant conclusions precipitades i aventurades.
Es tracta de no generar un judici mediàtic paral·lel, sinó de transmetre de la forma més fidedigna i fefaent possible el que està succeint en el desenvolupament del judici. La manera d’informar resulta fonamental per a la correcta comprensió del cas. Esdevé que si el resultat del judici no és el ventat per aquesta mediatitzada opinió pública mediatitzada, els mitjans i fins i tot algunes associacions de diferents estaments posen en dubte la independència i la imparcialitat del Poder Judicial danyant la imatge de l’Administració de Justícia. I si el resultat del judici és el que es propugnava en generar un determinat estat d’opinió, s’aplaudeix amb entusiasme aquesta decisió judicial, encara que la mateixa no sigui ferma, posant pressió al Tribunal d’apel·lació o cassacional.
És necessaris una labor periodística divulgativa. També resulta convenient una major comunicació per part del Poder Judicial i les Oficines de premsa.
En aquest sentit, un sector de la judicatura reclama la presència d’un magistrat portaveu que, quan sigui necessari, respongui davant l’opinió pública per a aclarir algun aspecte d’una resolució d’interès general i realitzar aquesta funció a l’una pedagògica i divulgativa.
No és de rebut, doncs, que els mitjans de comunicació realitzin conjectures precipitades que puguin condicionar la credibilitat de la recerca policial o de la instrucció penal.
Com ha declarat el Tribunal Suprem, el dret a la llibertat d’informació i a la lliure opinió són eixos centrals de la nostra arquitectura constitucional. Però el seu exercici, quan es refereix a recerques policials o processos judicials, planteja punts de fricció i problemes importants. La forma en què es donin les notícies pot lesionar el dret a la presumpció d’innocència i pot condicionar o afectar la necessària imparcialitat del jutge o tribunal.
La patologia d’aquest tractament informatiu són els anomenats “judicis paral·lels”, en els quals, a partir d’informacions esbiaixades, incompletes o filtracions, degudament dosades, es dóna lloc al fet que l’opinió pública prengui postura sobre un determinat cas, en contra o a favor d’un investigat, de manera precipitada i sense conèixer totes les circumstàncies de l’esdeveniment.
Dues situacions poden donar-se en els judicis paral·lels que poden vulnerar el dret a la presumpció d’innocència: abans de la sentència judicial, quan l’opinió pública es convenç de la culpabilitat o innocència de l’acusat, i durant el procés judicial, quant al risc que el jutge o jurat es vegi influït per la transmissió mediàtica.
En cap cas resultarà admissible l’insult o les qualificacions clarament difamatòries. No han de revelar-se innecessàriament aspectes de la vida privada o de la intimitat que no resultin rellevants per a la informació.
La llibertat d’informació no pot emprar-se per a condemnar a una persona investigada a la denominada “pena de telenotícies”, ni per a destruir la dignitat i reputació d’una persona, exposant-la a una condemna social amb el rebuig de la comunitat, sense haver estat jutjada. Ha de respectar-se la presumpció d’innocència i no efectuar aventurats i especulatius judicis anticipatoris als pronunciaments judicials.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha declarat l’establiment de zones d’exclusió o de limitació de la intervenció periodística durant el desenvolupament del procés sempre que s’identifiqui una raó de necessitat per a preservar les finalitats de la Justícia i del procés degut. Especialment, el dret a la presumpció d’innocència de la persona sotmesa al procés i la confiança social en l’adequat funcionament del sistema de justícia.
La transparència informativa pot i ha de canalitzar-se a través d’un reportatge neutral, sense necessitat de crear artificiosa i tendenciosament estats d’opinió, ni efectuar judicis paral·lels a l’itinerari processal judicial amb ànim d’influir i mediatitzar el quefer jurisdiccional. Informar és també formar i educar.
7 de gener de 2020.
Traducció en català de la versió original en llengua castellana.
