Redacció.
1 de febrer de 2021.
Bones noticies per als treballadors temporals al servei del sector públic, de les diferents administracions públiques, que ens arriben de la mà de la Sentència n° 2/2021, dictada pel Jutjat social núm. 1 de Terol, de data 18 de gener de 2021, en Procediment Ordinari núm. 107/2020 i acumulat 153/20.
Dir que hi ha un avançament es desprèn de les seves conclusions, que després d’un estudi profund de l’objecte de la demanda, declara com provat l’abús. Un abús que no queda solament circumscrit en l’incompliment de l’article 15 del ET, i per tant la declaració del més que sabut i denunciat frau en la contractació laboral, fora dels límits legalment establerts, sinó que s’afirma l’existència d’un abús en el sentit i la definició que del mateix es realitza en la Directiva 1999/70/CE, de treball de durada determinada i la seva Clàusula 5ª i més concretament en la Sentència del TJUE, de data 19 de març de 2020.
Per a centrar els antecedents, els demandants eren, tots ells i elles, treballadors en règim laboral a l’Ajuntament de Terol, contractats a través de contracte d’obra i servei, i en el cas d’una de les demandants d’interinitat i relleu, prestant les funcions de psicòleg, educadora i treballadora social des de l’any 2005, 2007 i 2009, situació que és diferent en res, a tants altres treballadors i treballadores temporals dels sectors públics i que van denunciar i estan denunciant davant els Tribunals i ni tan sols van aconseguir un reconeixement de l’existència d’aquest abús en la seva contractació, i en conseqüència, un darrere l’altre veuen desestimades les seves pretensions.
Aquesta sentència, però, trenca la inèrcia anterior dels nostres tribunals, la jutjadora, amb una detallada i acurada precisió, rebutjant tots els arguments oposats per l’Ajuntament de Terol, i partint dels requisits que la sentència del TJUE de 19 de març de 2020, conclou que la situació dels demandants és abusiva i contrària a la Directiva 1999/70/CE, i ho fa dient:
“(…) Que bajo la modalidad contractual temporal de obra o servicio determinado, se desarrollan actividades no excepcionales, y que no cabe duda de que la causa de temporalidad desapareció, y se ha mantenido esa modalidad por el Ayuntamiento, cuando debió de cesarse en misma, la Administración empleadora debió de proveer esas plazas servidas por personal laboral temporal con personal fijo o de carrera, convocando los correspondientes procesos selectivos y ello porque las funciones que realizan los actores al ser permanentes y estructurales, debían cubrirse con personal fijo o de carrera (…)”.
És fins i tot curiós que en aquest breu comentari, es deixi constància del que sempre és objecte de demanda i de denuncia a les administracions publiques i que reobre les esperances dels empleats públics temporals en el fonament de la sentència que literalment exposa:
“(…) El mantenimiento de este contrato temporal durante 15 años, cuando la necesidad se convirtió en ordinaria y permanente, constituye un claro abuso por parte de la Administración al utilizar una modalidad temporal sin causa de temporalidad de manera inusual injustificadamente larga, lo que constituye un claro fraude de Ley.”
En definitiva, els actors han estat 15 anys consecutius prestant serveis a l’Ajuntament de Terol que va assumir l’activitat de manera permanent, fent tasques pròpies de l’activitat normal del personal fix o estructural de l’Ajuntament, de fet, s’han introduït les RPT dels seus llocs i existeix una OPE de 2018, per a cobrir aquestes places per personal laboral fix, que deixa fora de tot dubte el caràcter estructural de les funcions que han vingut desenvolupant.
I si bé la bretxa oberta per la sentència és profunda, no es tracta d’un triomf ple, ja que la sanció a l’abús a la que arriba la jutjadora, i que és el més qüestionable, és la de declarar als demandants com a indefinits no fixos, solució que no sols no pot acontentar a ningú, sinó que clarament es mostra contrària a la literalitat de la Sentència del TJUE de 19 de març de 2020 en Assumptes Acumulats C-103/2018 i C-249/2018.
Fonamenta la jutjadora que correspon i és conscient que per la Directiva i la Jurisprudència del TJUE se li exigeix que la mateixa sigui dissuasiva a l’abús de temporalitat, proporcional i efectiva i centrant-se novament en la sentència del TJUE de 19 de març de 2020, en Assumptes C103/2018 i C249/2018, i també en la dictada amb posterioritat per la Jutjadora del Contenciós Administratiu núm. 14 de Madrid el 29 de juny de 2020, segueix amb perfecció el seu dictat en la conclusió que, els processos d’estabilitat d’ocupació, que inicia l’Ajuntament de Terol i conté les places que ocupen els demandants són mesures que no reuneixen les notes de ser “proporcionades, efectives i dissuasives”, que exigeix la jurisprudència indicada.
Però, tot i estant encara mes clar en la Sentència del TJUE que la declaració d’indefinit no fix, tampoc és una mesura “proporcional, efectiva i dissuasiva”, la jutjadora es decanta en contra de la seva literalitat per entendre, dins de l’orbita laboral, que la declaració d’indefinit no fix és la mesura adequada de prevenció i sanció a l’abús, perquè considera que, en el nostre dret, per a sancionar aquest abús existeix la figura de l’indefinit no fix i també unes indemnitzacions al cessament ja sigui per acomiadament improcedent de 45 o 33 dies en funció de l’antiguitat, o en cas de cessament regular de l’indefinit no fix, de 20 dies per any de servei pròpia d’acomiadament objectiu.
No hi ha dubte que aquesta sanció a la contractació abusiva no és conforme a la Sentència del TJUE de 19 de març de 2020, recordem l’extrema claredat d’aquest tema :
Punt 102 de la sentència del TJUE
102 A continuación, por lo que respecta a la transformación de los empleados públicos que hayan sido nombrados de manera abusiva en el marco de sucesivas relaciones de servicio de duración determinada en «indefinidos no fijos», basta con señalar que los propios juzgados remitentes consideran que esta medida no permite alcanzar la finalidad perseguida por la cláusula 5 del Acuerdo Marco. En efecto, de los autos de remisión se desprende que esta transformación se produce sin perjuicio de la posibilidad de que el empleador amortice la plaza o cese al empleado público con nombramiento de duración determinada de que se trate cuando la plaza se cubra por reingreso del funcionario sustituido. Además, como han señalado los juzgados remitentes, a diferencia de la transformación, en el sector privado, de los sucesivos contratos de trabajo de duración determinada en contratos de trabajo por tiempo indefinido, la transformación de los empleados públicos con nombramiento de duración determinada en «indefinidos no fijos» no les permite disfrutar de las mismas condiciones de trabajo que el personal estatutario fijo.
És difícil donar suport als criteris de la jutjadora en aquest punt, ja que és contrària a la llum de la lletra i de la finalitat de la Directiva, i de la jurisprudència del TJUE, perquè a més desvirtua el resultat que aquesta persegueix i contraria el que es disposa en l’Art. 288 TFUE, paràgraf tercer, ja que després de l’abús, la víctima de l’abús, com a sanció obté una qualificació que no és la d’estabilitat, sinó d’una altra temporalitat. I això perquè, a més, després d’aquesta qualificació, aquests treballadors temporals poden o no, depenent de l’ocupador públic, autor de l’abús, rebre una indemnització, indemnització que recordem rep tot treballador, si es donen els supòsits que la norma estableix, EXISTEIXI O NO EXISTEIXI ABÚS.
No volem finalitzar aquest comentari amb aquest mal gust a la boca, i la verificació per tots que no estem davant un estancament, sinó un veritable pas enrere, però a qui hagi arribat fins a aquest final, no pot perdre de vista el que és positiu, que és que, fins ara, tristament, davant situacions que són mirall a la de la majoria dels treballadors temporals es nega l’evidència, es nega l’existència i prova de l’abús i sense per tant poder entrar si més no en quina seria la sanció adequada, i en aquest sentit, amb aquesta sentència es construeix el suport essencial per a fer que aquesta discussió sigui possible, queda la segona instància i en ella continuarà el debat.
I finalment remarcar un aspecte mes íntim i personal, que a ningú se li pot escapar, sobre la diferència que existeix quan els treballadors que durant dècades, manté, en la seva relació amb les administracions publiques un règim de temporalitat, que afecta i molt a l’àmbit personal com familiar, una vida professional marcada per la incertesa i precarietat, i quan denuncien aquesta situació, reben com a resposta per l’administració i els Tribunals la negació del que és palesa i notori per a tots, suposant amb això un enfonsament moral, que amb aquesta sentència si més no, els que van ser demandants, veuen reconeguda el que és la seva situació i havia de ser-ho en totes les instàncies esmentades, i qualificada la mateixa amb l’únic nom que procedeix ABÚS.
