Resulta sorprenent que, en ple segle XXI, puguem assaborir la gran satisfacció personal de pertànyer a un gènere, el femení, englobat i absorbit encara per la tòpica frase “sexe feble”.
I és que, a la fi, hem tingut el plaerde presenciar la fi d’una tradició històrica, de gairebé 80 anys, en funció de la qual s’establia, com a requisit indispensable per assumir la categoria o estatus de membre, ser home.
Aquest octubre passat, a Geòrgia (O.S.A.), el Club Nacional de Golf d’Augusta, una de les associacions de golf més famoses del país, ha decidit concedir l’honor i, per tant, acceptar a dues dones entre els seus membres. Les “afortunades” han estat l’ex secretària d’Estat Condoleezza Rice i la financera Donar-la Moore.
Diu el president del Club, Billy Payne “Rebem amb entusiasme a aquestes hàbils dones que comparteixen la nostra passió pel golf…són molt bé conegudes i respectades pels nostres membres…”.
L’encertada frase del president del Club implica, abans de qüestionar-se l’abast i límit jurídic d’aquests esdeveniments, plantejar-se i preguntar-se si tal honor es dirigeix, única i exclusivament, a la “dona ben coneguda i respectada” (afegiria jo per la seva posició social i mediàtica) o si, per contra, l’accés i admissió al club, vista la ruptura de la tradició històrica gairebé centenària, és objecte de gaudi per part de tot el col·lectiu femení, independentment de la seva condició soci-econòmica (…).
No obstant això…la pregunta bàsica hauria de ser una altra. Un club privat té, òbviament, dret a ser un club privat i, per tant, a escollir els seus socis. Ara bé…Quin és el límit del dret a escollir els socis? És possible admetre jurídicament l’exclusió de les dones? Existeix conciliació possible entre la llibertat privada, el dret d’associació, el principi de no discriminació i la igualtat de gènere?
El Capítol II de la nostra Carta Magna, titulat “Drets i Llibertats”, inicia amb l’article 14 que serveix de pòrtic a les següents Seccions, la qual cosa significa que el seu contingut (…sense que pugui prevaler discriminació alguna, entre unes altres, per raó del sexe…) ha d’inspirar, quan principi més que dret, l’articulat que li segueix, és a dir, drets fonamentals i llibertats públiques, així com drets i deures dels ciutadans.
El dret d’associació, per la seva banda, es regula, com a dret fonamental, en l’article 22 de la Constitució Espanyola de 1978 i, òbviament, ha estat objecte de desenvolupament per la Llei Orgànica 1/2002 de 22 de març. No obstant això és oportú destacar que, de conformitat amb l’article 1 apartat 3 del mateix text legal, hauria de subjectar-se la regulació de la figura del club esportiu a la seva normativa específica en cas d’existir. I així és, ja que el “club esportiu” ve englobat en l’àmbit de la Llei de l’Esport. Ara bé, subsumir el fet en una normativa o una altra no és transcendent per verificar l’existència d’un possible conflicte o vulneració derivada de l’exclusió del gènere femení de l’estatus de membre. És a dir, verificar si existeix un equilibri entre la llibertat associativa i la protecció del dret a la igualtat no és una qüestió de llei aplicable.
Permetre o no permetre l’entrada a una dona en un club privat, recolzant-se en la llibertat associativa, implica obrir la temàtica de la discriminació per raó de gènere. Fenomen social àmpliament difús i, també, discutit, en pro i en contra, depenent del moment temporal en el qual ens trobem i dels trets culturals i socials dels grups ètnics sobre els quals reverteix. És, per tant, un fenomen construït, i no natural, ja que deriva de la supremacia d’un gènere sobre un altre arran de l’ús intencionat de “diferències” biològiques que incideixen en qüestions diferents.
Ara bé, la clàusula general continguda en l’article 14 de la CE implica exigir la igualtat davant la llei, en l’esfera d’actuació dels poders públics, deixant lliures els privats, en les seves pròpies relacions, d’interactuar de conformitat amb el principi d’autonomia privada. No obstant això, en el mateix àmbit, ha de diferenciar-se un negoci jurídic aïllat que impliqui certa discriminació a, per contra, un patró de conducta generalitzat que pot convertir-se en un assumpte d’interès públic. És possible aconseguir la igualtat davant la llei si es permet mantenir la desigualtat en àmbit social o en les relacions inter privatos?
En el cas nord-americà la solució és bastant clara. Es divideixen dues esferes dins del sector privat: una relacionada amb l’accés a béns i serveis d’interès públic, socialment rellevants, i una altra que comprèn les activitats pròpiament privades, freturoses de protecció pública. I, sobre aquest tema, la Civil Rights Act de 1964, que dedica el seu Títol II a garantir la no discriminació/segregació en el gaudi de béns i serveis públics, exceptua expressament de l’àmbit d’aplicació de la llei el cas dels clubs privats o altres establiments no oberts al públic.
Conformement a aquest criteri s’assenyala que “l’únic club recreatiu, l’única sala de cinema o l’única piscina oberta…en una determinada localitat no podrà excloure a determinades categories de persones per motius de raça, sexe…”. És a dir, no és el mateix permetre fitar un espai de llibertat en el qual prevalen les preferències i simpaties personals, que possibilitar l’abús del monopoli virtual per discriminar a els qui no tenen una altra alternativa de servei…veritat? (…)
Aquest és, indubtablement, un altre d’aquells casos en els quals la diferenciació entre l’esfera privada i l’esfera pública, l’autonomia d’actuació i els seus límits derivats del respecte a principis legals inqüestionables, no està delineada quan fitada a una esfera de color gris, discutible i qüestionable en manera directament proporcional a les posicions ideològiques dels seus defensors o opositors.
