La que hauria de representar la segona llei catalana més important després de l’Estatut d’Autonomia mai ha arribat a ésser. La realitat és que 32 anys d’història no han estat suficients per a que el Parlament de Catalunya, representant del poble i depositari de la potestat legislativa, es posi d’acord per a la realització i promulgació d’una llei electoral catalana que modernitzi el sistema electoral actualment vigent, liderant així un procés de millora de la qualitat del sistema democràtic català.
Catalunya és la única comunitat que no disposa d’una Llei Electoral pròpia vàlida, motiu pel qual l’elecció del Parlament es regula d’acord amb la disposició transitòria segona de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que manté la vigència de la disposició transitòria quarta de l’Estatut de 1979. Aquesta, estableix que mentre una llei de Catalunya no reguli el procediment per a les eleccions al Parlament, aquest serà elegit d’acord amb el contingut d’aquesta disposició i d’acord amb les normes que regulen les eleccions al Congrés dels Diputats de les Corts Generals. Dit això, doncs, resulta evident que el concepte d’autogovern és absent de significat complet quan no es disposa d’un acord en relació a com dur a terme un procés electoral. Catalunya és pobra mentre no disposi d’una regulació pròpia de la seva representació popular i els mecanismes que controlen aquesta representativitat, al cap i a la fi la base de qualsevol democràcia sòlida. Considerant la dubtosa conveniència per un país el fet de viure instal·lat en un règim de provisionalitat, la urgència de la llei electoral és cada vegada més evident.
Amb unes noves eleccions convocades pel dia 25 de Novembre, una vegada dissolt prematurament el Parlament pel President de la Generalitat (el qual és l’únic que té competència per fer-ho) els ciutadans i ciudatanes de Catalunya veuen com s’esgota una altra legislatura, la novena legislatura d’ençà la recuperació de la Cambra l’any 1980, sense noves notícies de la inexistent llei electoral.
L’entramat institucional de la nostra societat s’ha anat consolidant des de la recuperació de la democràcia prenent com a base l’elecció democràtica dels representants dels ciutadans per sufragi universal, lliure i directe en eleccions periòdiques, tal com assenyala l’article 23 de la Constitució. No obstant això, la participació en aquestes eleccions no exhaureix les possibilitats d’implicació directa dels ciutadans en la gestió dels afers públics.
En aquest context, el 30 de març del 2009, d’això en fa ja quasi bé tres anys i tantes coses han passat des de llavors que resulta complicat assumir-ho, més d’un centenar de socis i simpatitzants de Ciutadans pel Canvi (associació sociopolítica impulsada per Pasqual Maragall i dissolta en l’actualitat) es varen reunir per tal de signar com a fedataris de la recollida de signatures d’aquesta iniciativa legislativa popular.
Una iniciativa legislativa popular que perseguia demanar a la Cambra Catalana la promulgació d’una llei electoral pròpia. Els requisits per a que qualsevol ILP pugui ser debatuda al Parlament es basen en aconseguir unes 50.000 signatures vàlides en un termini de 120 dies per tal de demostrar que la iniciativa compta amb un ampli suport ciutadà. Aconseguides aquestes signatures, el tema passà a ser motiu de debat considerablement intens, tant al carrer com a la vida política.
La ILP, doncs, proposava una llei electoral on cada persona fos un vot, és a dir, que eliminés el sistema de proporcionalitat territorial que sobre representa a les poblacions rurals en detriment de les urbanes. A grosso modo, apostava per la proporcionalitat basada en criteris de població i no pas en raó de motius territorials.
Un altre dels punts cardinals de la ILP era la introducció d’un sistema de llistes des bloquejades o llistes obertes, per tal de facilitar la implicació de la ciutadania decidint les persones que prefereixen dins de les llistes de cada formació política. De manera indubtable, dins del sistema actual els electors tenen escàs marge de decisió a l’hora de d’escollir quines persones els hi mereixen més confiança, ja que es vota llistes tancades en les quals l’ordre dels membres de cada partit ve donat de manera exògena a qualsevol votació ciutadana.
D’altra banda, la ILP proposava que les circumscripcions electorals catalanes passessin de ser quatre (Girona, Lleida, Barcelona i Tarragona) a set (Barcelona, Catalunya Central, Girona, Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre). Aquest canvi tenia la voluntat d’afavorir la proximitat dels diputats amb els habitants del seu territori i facilitar, així, el contacte entre representants i representats.
Addicionalment, es plantejava un mecanisme segons el qual el Parlament de Catalunya reflectís de manera més clara la participació ciutadana als comicis. És a dir, amb un mínim de 120 escons i un màxim de 150, existiria una forquilla de 30 escons variables en funció de la major o menor participació. Si Catalunya vota, el Parlament creix, s’hi referien els fedataris. Una participació superior al 60% quedaria premiada amb una ampliació de la Cambra legislativa. Aquest punt no suposaria cap contradicció amb l’Estatut d’Autonomia, el qual ja preveu a l’article 56.1 que aquesta es composarà d’un mínim de cent diputats i d’un màxim de cent cinquanta.
Per últim, és imperatiu destacar molt especialment una innovació que fou similarment presentada per la fallida ILP, la qual consisteix en la creació de l’anomenada Sindicatura Electoral de Catalunya. Aquest òrgan, composat reglamentàriament per 7 membres (dos jutges o magistrats i cinc experts en temes electorals de reconegut prestigi) seria encarregat de vetllar per la justícia democràtica, la imparcialitat dels mitjans de comunicació, els drets dels electors, el compliment de la legislació electoral, la veracitat de les enquestes pre i post electorals… També, la Sindicatura Electoral de Catalunya organitzaria debats entre els representants dels partits polítics amb representació parlamentària i permetria el coneixement per part dels electors dels comptes electorals o del “compromís elector” dels partits polítics, entre d’altres.
Naturalment no cal pensar que tots aquests objectius es complirien de la nit al dia, ni molt menys. Però el fet tant notori de tenir un òrgan amb voluntat d’ésser independent , objectiu i amb l’ànim de realitzar tant nobles tasques ja constituiria, explícitament, un avenç per la salut democràtica catalana.
No obstant, totes aquestes idees són, fins que es demostri el contrari, paper mullat. La ILP no va passar a l’etapa de tramitació parlamentària ja que, a la fase inicial de discussió entre partits, no es va arribar a cap consens que ho fes possible.
Ara, entre vagues generals, manifestacions independentistes i immersos en la rutina de la campanya ja no es parla de la llei electoral. O, al menys, se’n parla poc. Massa poc. Altres temes han guanyat protagonisme i han passat al primer pla de l’actualitat política i social. Caldrà esperar doncs, en el millor dels casos, a la desena legislatura, per veure com s’estableixen nous ponts entre la política i la ciutadania. Ponts més que necessaris sempre, però que avui, quan els polítics constitueixen la tercera major preocupació de la societat espanyola, ho són més que mai.
