Per Eduard Butterfield Bruget.
L’estat espanyol es defineix com un ‘Estat social i democràtic de Dret’ en l’article 1 de la Constitució de 1978. El terme democràcia, procedent dels mots grecs ‘demos’ i ‘kratos’, significa ‘el govern o poder del poble’ i, en aquest sentit, ideològicament podríem entendre que el poder recau sobre el conjunt de persones que integren la societat civil. Per tant, l’estat espanyol, a través del govern central i dels governs autonòmics, que fan la funció de poder constituït pel poble sobirà, hauria de procurar el bé pels seus ciutadans per tal d’arribar a l’anomenat ‘Estat del Benestar’. Ara bé, és realment aquesta la situació política actual? És a dir, els representants del poble escollits democràticament estan actuant al servei del poble que els ha elegit?
Diversos exemples poden ajudar a clarificar el panorama de l’actualitat espanyola:
En primer lloc, podríem destacar la crítica situació de morositat hipotecària que està vivint el país. Amb una xifra de quasi 100.000 desnonaments des de gener fins a octubre, la realitat és alarmant, i més després dels recents fets esdevinguts a Barakaldo, on una ex-regidora socialista s’ha tret la vida perquè anaven a desnonar-la. Aquest no és el primer cas de suïcidi arran de l’execució hipotecària, i és que, per més dur i frívol que sembli, hi ha motius per pensar-hi: la legislació actual respecte d’aquesta pràctica, continguda a la Llei Hipotecària, i la Llei d’Enjudiciament Civil 1/2000, preveu que els bancs recuperin les quantitats prestades a través de la venda dels immobles hipotecats, normalment per subhasta pública; però si després l’import no queda satisfet, el deutor haurà de respondre amb els seus béns personals. La pròpia Unió Europea, a través de l’advocada del Tribunal de Justícia, Juliane Kokott, critica el caràcter abusiu de la legislació de desnonaments de l’estat espanyol, la qual permet, doncs, a les entitats financeres perseguir els deutors hipotecaris per tal de, literalment, exprimir-los.
Certament, es podria pensar que és una situació força lògica, però només en circumstàncies normals sense tenir un estat submergit en una profunda crisi econòmica i financera on s’estiguin retallant pressupostos fins i tot en dos pilars essencials com són la sanitat i l’educació, i la xifra d’atur sigui altíssima. El cas és que tot just ara, després d’un suïcidi mediàtic amb molt de ressò als mitjans de comunicació, el Govern central pretén remeiar-ho d’alguna manera, havent obviat fins el moment el tema.
Fora de l’àmbit legislatiu i de les actuacions davant la crisi, un altre fet a remarcar d’aquesta democràcia fictícia és l’actuació d’alguns alts càrrecs de l’estat, com ara el del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, el qual ha reprès el vocabulari feixista que emprava satíricament la publicació ‘L’esquella de la Torratxa’ l’any 1937 referent l’espanyolització dels nens a Catalunya. Més enllà de les connotacions centralistes i anti-independentistes que pugui tenir l’expressió, i després dels intents d’esmena que el propi ministre ha intentat en aparicions posteriors, és si més no preocupant que es pretengui utilitzar l’educació com a eina d’adoctrinament (reminiscència de les polítiques propagandístiques del partit nacional-socialista alemany, potser?).
Com a últim exemple, el tema central de l’actualitat: la independència de Catalunya. Sembla ser que la legalitat vigent a Espanya, encapçalada per l’article 2 de la Constitució, el qual proclama la ‘indisoluble unidad de la Nación española’, no permet l’escissió de cap Comunitat Autònoma respecte de l’estat. Sense voler entrar en el fons de la qüestió, hi ha com a mínim dues qüestions que són curioses: primerament, l’estat central al·lega el compliment del mandat constitucional per rebutjar la independència catalana, així com la dificultat a l’hora de reformar la Constitució i preveure un nou règim. Ara bé, aquesta suposada dificultat no va ser cap problema a l’hora de dur a terme la reforma exprés de 2011 de l’article 135 per incloure el concepte d’estabilitat pressupostària i d’altres previsions que igualment es troben contemplades en els Tractats fonamentals de la Unió Europea, fent el legislador espanyol gala d’una brillant tècnica legislativa.
Per altra banda, i situant-nos en el pla català, dóna la sensació que des de la manifestació històrica de l’onze de setembre de 2012, quan un milió i mig de persones van sortir al carrer per reivindicar la independència, el govern de Catalunya estigui més pendent d’aquest fet i d’obtenir majoria absoluta a les eleccions anticipades de novembre, que no pas de les retallades i demés polítiques socials minvades.
Altres fets xoquen frontalment amb la idea d’estat social i democràtic que Espanya professa ser: una Constitució a priori temporal per enfilar el camí cap a la democràcia que s’ha acabat assentant com a pràcticament inalterable; expresidents que parlen de centralitzar l’Estat per evitar auges nacionalistes… En definitiva, el poder constituït no sembla estar adaptant-se als nous temps, i moltes vegades la democràcia espanyola sembla ser més aviat un estat on el poder està compartit entre la banca i la classe política.
És aquesta la democràcia que ens mereixem?
Eduard Butterfield Bruget.
Estudiant de 3r de Dret a la UPF. Interessat en economia i filosofia, a banda del Dret. Desencantat amb la classe política que ens governa.