Molts han sigut els interrogants que s’han produït arrel del debat independentista a Catalunya. Una de les qüestions més espinoses i en la que sembla haver-se posat molt interès a posar de palesa ha sigut la possibilitat (o no) de que Catalunya quedés fora de la Unió Europea (UE). És en l’àmbit d’aquest particular on s’ha vist que no es tenen del tot clars els efectes que produiria una secessió de Catalunya dins d’Espanya i s’ha convertit en un dels temes clau objecte de debat durant la campanya electoral per a les eleccions del 25 de novembre.
El Ministre d’Exteriors espanyol José Manuel García-Margallo pronuncià no fa gaires dies; “Si Cataluña fuese a una secesión unilateral, se encontraría fuera de la UE en ese mismo momento, y tendría que pedir la adhesión y ésta debería ser admitida después por unanimidad“.
Aquestes declaracions van ser fetes uns dies després de que la Comissària de Justícia i Drets Fonamentals de la Comissió Europea afirmés que en cap lloc estava escrit que Catalunya quedaria fora de la UE en cas d’una independència.
Posant de manifest la confusió i, fins i tot, les interpretacions que es fan dels Tractats Constitutius de la UE de manera contradictòria, fan que haguem d’analitzar quina regulació és la que determina el procediment que Catalunya hauria de seguir per a poder entrar a formar part de la UE, i en aquest punt val a dir que no existeix. I la raó és molt lògica; cap Constitució o Tractat Constitutiu no preveu la secessió d’un territori que ja forma part del mateix. Seria com si a la Constitució Espanyola es regulés el procediment de secessió per part d’una Comunitat Autònoma, cosa que evidentment no es fa, ja que es vol donar l’element de permanència que no seria congruent amb prescriure la possibilitat legal de desintegracions internes.
El Tractat de la Unió Europea, signat a Maastricht l’any 1992 prescriu en el seu article 49 quines son les condicions per a que un Estat pugui demanar l’adhesió a la UE. Diu; “Cualquier Estado europeo que respete los valores mencionados en el artículo 2 y se comprometa a promoverlos podrá solicitar el ingreso como miembro en la Unión. Se informará de esta solicitud al Parlamento Europeo y a los Parlamentos nacionales. El Estado solicitante dirigirá su solicitud al Consejo, que se pronunciará por unanimidad después de haber consultado a la Comisión y previa aprobación del Parlamento Europeo, el cual se pronunciará por mayoría de los miembros que lo componen. Se tendrán en cuenta los criterios de elegibilidad acordados por el Consejo Europeo.
Las condiciones de admisión y las adaptaciones que esta admisión supone en lo relativo a los Tratados sobre los que se funda la Unión serán objeto de un acuerdo entre los Estados miembros y el Estado solicitante. Dicho acuerdo se someterá a la ratificación de todos los Estados contratantes, de conformidad con sus respectivas normas constitucionales.”
La primera puntualització que cal fer és la relativa al subjecte d’aquest article, és a dir, “cualquier Estado europeo”. Veiem que Catalunya podria no encaixar en aquest supòsit, doncs és un territori que forma part d’un estat membre de la UE, i aquest article sembla estar pensat per Estats que no ho formen, com per exemple està succeint en aquests moments amb Croàcia, que tot fa indicar que serà el 28è Estat de la UE.
Si continuem analitzant tan rellevant article, veiem que s’han de respectar els valors que esmenta l’article 2; “dignidad humana, libertad, democracia, igualdad, Estado de Derecho y respeto de los derechos humanos, incluidos los derechos de las personas pertenecientes a minorías. Estos valores son comunes a los Estados miembros en una sociedad caracterizada por el pluralismo, la no discriminación, la tolerancia, la justicia, la solidaridad y la igualdad entre mujeres y hombres.”
Veiem que si Catalunya és dins d’Espanya ja ha hagut de complir amb aquests valors i això sembla reforçar més la primera interpretació; que l’article pensa en Estats que mai han format part de la UE.
Veient quines són les opinions dels principals juristes de la UE, i les contradiccions entre moltes d’elles, fa pensar que s’hauria d’idear una solució ad hoc per al cas d’un territori que s’independitza d’un dels Estats membres de la UE. I res no fa pensar que Europa estaria en contra de que Catalunya seguís formant part de la UE, considerant que és una Unió eminentment econòmica en la qual el seu pilar bàsic és la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals entre els Estats membres, per tant, pensant en economia no sembla que una nació amb bona salut econòmica com Catalunya en quedés exclosa i aïllada. El que caldria és una solució política.
Però en un altre text jurídic d’un pes essencial dins l’Ordenament Jurídic, la Constitució Espanyola, prescriu en el seu article 11.2: “2. Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad.”
No sembla deixar cap dubte al respecte. Un ciutadà d’una hipotètica Catalunya independent continuaria tenint, si no hi hagués canvi legislatiu amb caràcter retroactiu al respecte, la nacionalitat espanyola. I en tant que Espanya seguiria sent un Estat de la UE els ciutadans de Catalunya en seguirien formant part, en tot cas. Seria una situació força curiosa que els ciutadans d’un Estat formessin part d’una Unió i l’Estat en el que hi viurien no
Molts han sigut els discursos que han utilitzat la possible independència de Catalunya com a pressupòsit per quedar fora de la UE, haver de demanar l’adhesió, i que la mateixa fos ratificada per unanimitat com a possible advertència. Però el pragmatisme de la UE i la manca de regulació estricta sobre aquests supòsit posa de relleu que calen taules de negociació política trilaterals entre Espanya, Catalunya i la UE.
