El Síndic de Greuges de Catalunya regulat per la Llei 24/2009, del 23 de desembre, del Síndic de Greuges (DOGC núm. 5536 – 30/12/2009), en qualitat d’Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura i d’altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants (ACPT) ha presentat aquest 21 de gener el tercer informe anual sobre tortures o maltractaments a presons, comissaries i altres centres de vigilància de casa nostra. La base material de l’informe són 36 visites a centres de tot tipus, des de presons a centres de protecció de menors. L’informe recull també la narració i anàlisi de la visita per part del Síndic al centre penitenciari Brians II. L’única nota negativa pel que fa a les visites, és que se li va negar l’entrada al Centre d’Internament d’Estrangers (els controvertits CIE) de la Zona Franca.
Entre les conclusions de l’informe, i pel que fa a les comissaries, hi ha molts aspectes a millorar, alguns d’ells claus. S’afirma que entre altres fets els Mossos no preveuen informar al detingut sobre el seu dret a l’assistència lletrada en cas de detenció per ordre judicial. També s’ha detectat que per manca de capital humà, molts detinguts han d’esperar a comissaria més hores de les necessàries. Finalment es constata que les condicions en que esperen a comissaria els detinguts no són les correctes; a tall d’exemple, els aliments proporcionats provenen tots de màquines expenedores, i l’únic aliment calent proporcionat és un entrepà, i a això s’hi inclou que per exemple, les mantes proporcionades per la policia no són d’un sol ús.
En tant que l’informe del Síndic no té efectes vinculants, les recomenacions fetes pel mateix no es duen a terme en alguns casos. Pel que respecta a comissaries, el Síndic aconsella “més coordinació entre els òrgans judicials i policials per establir una doble conducció diària i evitar estades a comissaria innecessàries i contràries a l’esperit de la llei”. També s’han detectat defectes en la comunicació entre els col·legis d’advocats i la policia. En aquest sentit el Síndic afirma que “La comunicació de qualsevol detenció policial al Col·legi d’Advocats s’ha de fer des del moment d’haver-se produït per fer efectiva l’assistència lletrada” i “en cap cas, la participació de més d’un cos policial en la custòdia del detingut pot justificar que entre la detenció i la comunicació i l’assistència lletrada efectives passin diverses hores en el millor dels casos”.
- Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca de Barcelona
Pel que fa als centres penitenciaris, els defectes a resoldre són més greus i alhora més poc transparents que en el cas de les comissaries. El rol de l’administració d’aquests centres dificulta prendre conclusions clares. Per exemple, el personal de vigilància penitenciaria no porta el número identificador a la roba, fet que impedeix que puguin ser reconeguts pels presos. També s’ha constatat que fins i tot els centres més moderns no disposen de càmeres en tots els llocs on són necessàries, així com tampoc s’avisa visualment de la seva presència.
Un dels punts més controvertits de l’informe és el de la visita a la presó de Brians II. En un seguit d’entrevistes realitzades a 19 interns de la presó, catorze varen afirmar haver estat objecte de maltractaments físics, i quatre haver sofert maltractaments psicològics per part del personal penitenciari. Entre altres detalls, es fa notar que els vigilants utilitzen guants per tal de no deixar marques als presos. L’Administració de Brians II va negar categòricament aquests fets i davant d’aquesta contraposició de versions, el Síndic es limita a recomenar un canvi en els protocols d’actuació dins d’aquesta presó.
Pel que fa a la base legislativa dels centres penitenciaris la trobem, en el cas de l’estat espanyol, a l’article 25.2 de la Constitució que es desenvolupa a través de la Llei Orgànica 1/1979 General Penitenciària i el Reglament Penitenciari aprovat mitjançant el Reial Decret 190/1996.
Pel que fa a Catalunya, en l’article 168.1 de l’Estatut d’Autonomia del 2006: “Correspon a la Generalitat la competència executiva de la legislació de l’Estat en matèria penitenciària, que inclou en tot cas: (…)”.
També és necessari tenir en compte la legislació internacional que inclou tractats com ara el Conveni Europeu sobre la Prevenció de la Tortura, ratificat per l’estat Espanyol. I finalment, cal recordar també les disposicions de la Carta de les Nacions Unides i de la Declaració Universal de Drets Humans ja incloses a la Constitució de 1978 (Titol I, article 10.2: “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las materias ratificados por España”. A més, pel que fa a la jurisprudència sobre tortures, aquesta prové del Tribunal Europeu de Drets Humans, que defineix com a tracte inhumà i degradant “la reclusió dels interns en espais reduïts, sense llum, amb ventilació insuficient i en condicions higièniques penoses”, a més d’altres preceptes.
Les tortures, segons el Síndic, han de ser comunicades ràpidament per part dels presos als funcionaris i dels funcionaris a l’administració de justícia. No obstant, tot això és paper mullat per a les víctimes. La falta d’efectivitat d’algunes disposicions, la praxis dubtosa si més no per part del personal de presons, i la falta de transparència en aquestes no ho permet, i no sembla que hagi de millorar en els propers anys. Els centres penitenciaris són una de les grans llacunes en la majoria d’estats desenvolupats pel que fa al respecte dels Drets Humans, doncs tot indica, basant-nos per exemple en aquest informe del Síndic, que es produeixen en elles abusos de poder de diferent grau més sovint del que imaginem.
