Sevilla. 2009. Gener. Miguel Carcaño. “El Cuco”. I companyia. Cas Marta del Castillo. 2013. Març. “El Cuco” surt de presó per compliment de condemna. Es revifa el Cas Marta del Castillo, si algun cop ha deixat d’estar present.
En el relació al Cas Marta del Castillo, L’Audiència Provincial de Sevilla va condemnar a l’únic menor implicat en els fets, – “El Cuco”- a dos anys i 11 mesos d’internament en un centre de menors per encobridor de delicte, confirmant així la sentència emesa en primera instància pel Jutjat de Menors 3 de Sevilla. Doncs bé, aquest temps ja ha passat, i per tant, la mesura privativa de llibertat d’internament en centre de menors ja s’ha complert. Tanmateix, a “El Cuco” ara li queden encara 13 mesos més de compliment, però en la modalitat de llibertat vigilada. D’aquests 13 mesos, 12 són conseqüència de la pròpia condemna del delicte d’encobriment i un altre mes més se l’imputa per delicte de trencament de condemna. Això és així perquè, malgrat que a la sentència condemnatòria es llegia que el jove tenia prohibit apropar-se a la família de la víctima en 50 quilòmetres de distància, va transgredir la mesura. En concret, el dia14 de novembre de 2010 els pares del menor i una tercera persona van recollir a “El Cuco”, que tenia permís de sortida, al seu pis de convivència a Córdoba i sota el seu consentiment es van dirigir cap a Sevilla, ciutat on viuen els familiars de Marta del Castillo i que per no pot trepitjar. Malgrat que el cotxe on viatjava el Cuco va ser aturat al quilòmetre 25,5 de la AP-4 per la Policia, com ja s’havia el límit dels 50 metres d’allunyament era possible condemnar-lo tant a ell com als pares i a la tercera persona per un delicte de trencament de condemna, al Cuco en concepte d’autor i als altres 3 com a cooperadors necessaris.
Els pares de Marta del Castillo han catalogat com a “indignant i vergonyosa” la posada en llibertat del Cuco. La mare, Eva Casanueva, ha afegit que amb la seva posada en llibertat s’ha posat de palès que “preval la protecció d’aquest individu, que ja no és menor, [sobre] el dolor d’uns pares que encara no han pogut enterrar a la seva filla”.
Per la seva banda, el pare, Antonio del Castillo en un principi va anunciar que no descartaven acusar d’un delicte de prevaricació al jutge Rafael Cuerda si es demostrava que el menor hauria d’haver sortit el divendres dia 8 de març– data prevista inicialment- i no dimarts – data en què ha sortit en llibertat realment-. Tanmateix, el jutjat ha al·legat que tot es tractava d’un error en el còmput de la pena i que efectivament li tocava sortir en llibertat el dia 5 de març.
Al marge d’aquests fets noticiables dels que ens acabem de fer ressò per ser de rabiosa actualitat, el Cas Marta del Castillo ha reobert la polèmica qüestió de què passa quan en un mateix cas hi ha autors imputats pels mateixos fets en la jurisdicció penal d’adults i en la jurisdicció penal de menors. El problema radica en el fet que ambdós jurisdiccions segueixen procediments autònoms i en conseqüència hi ha el risc de que s’arribin a solucions contradictòries. I aquest ha estat el cas. S’han trobat incongruències entre la sentència de l’Audiència Provincial de Sevilla, Secció 7ª, de 13 de gener de 2012, que condemna per assassinat de la noia a Miguel Carcaño; i la sentència de l’Audiència Provincial de Sevilla, Secció 3ª, de 20 d’octubre de 2011, que resol l’apel·lació sobre el menor, imputat per delicte d’encobriment, i que la ratifica. Així per exemple, a la sentència de menors es disposa com a fets provats que “El Cuco” va encobrir el crim juntament amb altres tres persones, però a la sentència d’adults es nega tal possibilitat de concurrència d’altres implicats, arribant-se a afirmar que “la declaració de fets provats de la sentència dictada en la jurisdicció de menors no vincula al Tribunal”. I si fem cerca de jurisprudència arribem a la conclusió de que la posició majoritària és favorable a la interpretació que aquí ha fet la Secció 7ª de l’Audiència Provincial. En efecte, el Tribunal Suprem entén que no es pot establir relació de cosa jutjada entre la sentència provinent de la jurisdicció penal de menors i de la jurisdicció penal d’adults perquè no hi ha identitat de subjecte. Òbviament, la conseqüència de l’acceptació de tal postura és que implica l’acceptació del risc que suposa tenir dues sentències contradictòries, com ja hem ressenyat anteriorment. Per a corregir tal disfuncionament del sistema no seria millor coordinar les jurisdiccions penals de menors i adults per establir uns fets provats aplicables a la resolució d’un mateix cas? “Food for thought”
